divendres, 19 de desembre de 2008

QUE MOS DONEN UNA TONYA QUE NO SIGA XICOTETA ...

Fidel a la meua “cita” amb el Nadal ja estic ací per a breument reafirmar-me amb el meu odi a estes festes edulcorades, hipòcrites ... i prou! No vaig a fer-me llarg ni a soltar cap paraula malsonant. No vull ser groller. A qui li agrade la “marxa” que llegeisca el meu article de l’any passat. Enguany solament vull defensar a la gent que com jo no ens agrada el Nadal i deixar constància de que som una gran legió!

A qui gaudeisca d’aquestes dates, doncs m’alegre i desitge que s’ho passeu d’allò més be i per a la resta, respecteu-nos i que estos dies vos passen molt ràpids.

Per tant, lectors que em conegueu i que vos caiga mal, tranquils que no esperaré la vostra felicitació nadalenca ni per suposat ni falta fa que espereu la meua. Per favor, intentem ser millor persones al llarg de tot l'any ...
P.D.- Si almenys ací passarà el mateix que a Anglaterra amb la Premier League!

dijous, 27 de novembre de 2008

EL VIEJO "GOROS"

Duc uns dies “pacífic” i “benèvol”, sense moltes idees ni cap personatge al que criticar. Hui fa un típic dia de novembre, gris, trist i amb fred. És una bona excusa per a contar una història vella, trista i alhora emocionant. Crec que ha arribat el moment de parlar novament de futbol i més concretament d’un geni oblidat però generós i entranyable. Vos vaig a parlar un poc de la vida i “miracles” de Don Guillermo Gorostiza Paredes.

Per als apassionats del futbol, la seua gent i la seua història és de sobra coneguda la biografia del probablement més gran extrem de la història, el genial brasiler Garrincha. Aquell menudet jugador i de peculiar morfologia, tísic i marcat per la pallola va morir en la més absoluta indigència víctima de la tuberculosi i la seua addicció a l’alcohol. No era un cas aïllat, era una vida i mort quasi calcada a una ocorreguda algunes dècades enrere ...

Gorostiza va nàixer a Santurtzi el 15 de febrer de 1909. El seu primer equip fou l’històric Arenas Club de Getxo on jugava de davanter. Amb vint anys ingressà a l’Athletic Club de Bilbao on de seguida es va fer l’amo de la banda esquerra de San Mamés fins el 1940. Amb els “lleons” va guanyar 4 Lligues, 4 Copes d’Espanya i 2 trofeus Pichichi marcant 19 gols la temporada 1929-30 i 12 en la 1931-32. Havia nascut un mite, una de les tres grans “G” del futbol espanyol, junt a “Piru” Gainza i Paco Gento. Tots tres, extrems esquerra.

Acabada la Guerra Civil Espanyola i amb 31 anys, l’Athlètic li dona la baixa, és massa vell per a continuar jugant amb l’elit ... fitxa pel València C.F. ... i ... guanya amb els de Mestalla 2 Lligues i una Copa formant part de la mítica “Davantera Elèctrica” junt a Epi, Amadeo, Mundo i Asensi. A més a més, és el jugador que anota el gol 500 del VCF a la Primera divisió. A València va rebre el malnom de “la bala roja” per les seues actuacions amb la selecció. Curiosament era l’única persona a Espanya que amb eixe sobrenom de “roja” no anava a la presó ...

Epi, Amadeo, Mundo, Asensi i Gorostiza ... la Davantera Elèctrica!

Però a València, apart del futbol també era conegut per la seua vida dissoluta, les borratxeres i festivals ... l’alcohol s’apoderà de la seua ànima. Més d’una vegada Don Luis Casanova, el gran pare del valencianisme, li va traure les castanyes del foc ... i del calabós! Donant la cara per ell i el que no és la cara. Així i tot, Guillermo era considerat com un troç de pa, una gran persona, quasi més gran que la seua faceta de jugador. Un diumenge a Sevilla, va aparèixer 1 hora abans del partit als vestidors del camp de Nervión amb una considerable càrrega etílica al cos. Havia estat tota la nit de “farra”. L’entrenador tot enutjat l’envia a la grada. Gorostiza parla amb “son pare” Luis Casanova i li prega que intercedeisca davant el míster que no el defraudarà. I com que “donde hay patrón no manda marinero” Gorostiza juga, el VCF guanya i ell es marca el millor partit com a valencianista firmant un hat-trick. Dies després de la gesta, Luis Casanova li regala al seu “fillol” una pitillera de plata.

A partir de 1946 comença a arrastrar la seua fama per camps de Tercera per poder-se pagar alguna que altra bufera ...
En total, va jugar 257 partits en Primera divisió marcant 185 gols! Amb la Selecció Espanyola va jugar 19 partits; entre ells destaca la participació al Mundial d’Itàlia 1934. Amb Espanya sols va anotar 2 gols.

El 23 d’agost de 1966 va morir al Sanatorio de Tuberculosos de Santa María en la més absoluta pobresa, indigència i abandó. Es conta que havia perdut les capacitats mentals, que no parlava ni reconeixia ni recordava res del seu passat gloriós. Però, quan les monges estaven canviant els llençols del llit que hores abans havia ocupat el cos sense vida de la Bala Roja van trobar dins del coixí amagada una pitillera de plata amb la següent inscripció: “Al mejor extremo izquierdo del mundo de todos los tiempos”.

Gorostiza “in memoriam”, allí on estigues. Cor de lleó, ànima de rata penada!

dimarts, 18 de novembre de 2008

FESTA AVANT!

Vos promet que quan van acabar les festes passades vaig decidir que no em tornaria a embogir per l'aplegada de les Festes de Moros i Cristians; que no anava a mirar tots els dies el calendari per anar restant dates ni anar dient ... "de hui en equis dies ... Comptes o l'Entrà" ...
Després del mal trago de les festes de 2008 volia agafar-me-ho amb calma i tranquilitat. El que tinga que vindre ja aplegarà! En fi, ja hem arribat a eixes dates que ja et deixen vore alguna cosa de febrer a l'horitzó i ... perdoneu-me estimats lectors per l'expressió però ... a fer la mà!
És un virus incurable, sense vacuna coneguda, la sang ja em bull, els pèls se'm posen de gallina quan escolte una marxa mora o cristiana, un pas moro o masero, un pasdoble "assegut" o "Fiesta en Benidorm" ...
Cada dia mire el dietari i veig quans dies falten, m'imagine com seran les nits de desfilada amb manta el mes de gener, l'arrancà de la Publicació, el volteig del Blai les nits de ciri, quin oratge ens farà, on dinarem el dia de Moros i Cristians?, tindrè el farolet preparat per a la vesprada de Les Caixes?
Dissabte passat, per la vesprada, va ser l'Assemblea de Festa Avant a l'Associació de Festes i totes les les filaes i els estaments involucrats van reafermar-se i dir amb veu vibrant i tremolosa per l'emoció ... "Avant!" i a continuació ressonava a la sala el primer "Vítol" emotiu ...
Així que amics i amigues que teniu la deferència de pegar-li una ullada a este espai, FEM FESTA?

dimecres, 5 de novembre de 2008

I HAVE A DREAM ...

Martin Luther King tenia un somni i així ho va fer públic. Malauradament no va poder complir-lo, el van assassinar a Memphis. Amb la victòria de Barak Obama, tot sembla ser que més de 40 anys després, MLK ha vist complit el seu anhel. Però, hui que tots parlen del jove senador negre d'Illinois, jo vaig a ser-ne l'excepció i seguint una petició vaig a centrar-me amb la figura d'una de les persones que en certa mesura han fet que Obama haja sorgit guanyador de les eleccions presidencials USA 2008. Em referisc a l'esperpèntica candidata republicana a la vicepresidència, Sara Palin (peilin).

La veritat és que el senador McCain no em cau mal; podríem dir que es tracta d'un republicà que mira cap al centre però a l'hora de triar-se un company de viatge, en este cas companya, no ha tingut molt d'encert. La Governadora per Alaska, Palin, ha sigut més que un ajut una rèmora.

Governadora d'un vastíssim estat quasi despoblat sempre que obria la boca ficava la pota. A la seua ignorància de política internacional ha unit un posat de "diva" glamourosa que feia gràcia per la llàstima que donava. Ni més ni menys resulta que mai havia expedit el seu passaport i ha fet tot el possible per a que s'explotaren el jaciments de gas natural i petroli de tots els parcs naturals d'Alaska; és membre de l'Associació d'Amics del Rifle i recolza totalment la invassió d'Iraq ... menut currículum!

També és considerada com una "anti-tot"; s'oposa frontalment a tota legalització de les unions homosexuals, està en contra de l'avortament en tots i qualsevol dels seus supòsits, és contrària a la inmigració ... Per cert, pertany a una església pentecostesnosequé nord-americana que al seu costat l'Opus Dei o els "Quicos" són uns predicadors de la teologia de l'alliberament sudamericana ...

S'imaginen que arriba a guanyar McCain i li passa alguna cosa a la seua castigada salut? La governadora Palin al front de la major superpotència i la Comandant en Cap de l'exèrcit més potent sobre la faç de la terra ...

Però el que millor defineix a la "graciosa" Sara és que setmanes enrere va dir que la teoria sobre l'evolució de les espècies i la selecció natural de Darwin eren un pur invent ... que els dinosauris no van existir, són fruit de la imaginació humana i de Hollywood! Oh! No, she couldn't!

dimarts, 28 d’octubre de 2008

AÇÒ ÉS LA FIRA!

He esperat alguns dies abans d’escriure res perquè volia donar-me un termini de reflexió ja que el meu índex d’enuig era tan elevat que hagués pogut expressar-me malament i dir qualsevol barbaritat. Però malgrat aquest període d’espera, he de dir-vos que encara continue estant molt cabrejat! Vull denunciar el lamentable estat d’abandó, ignorància i passotisme que estem patint els veïns del centre històric (a partir del Ravalet) i el Barri Medieval. Què bonic és el nostre casc antic ... però solament per a estar-hi de visita i fer-li fotos ja que per a viure-hi paga la pena anar-se’n als Vilars!

Naturalment aquesta queixa va adreçada a les més altes instàncies del poble, per tant, estic referint-me com a responsable últim, a l’equip de govern del nostre Ajuntament. No és res personal però, queixes com aquesta van amb el càrrec i en les últimes setmanes he tingut la decebedora experiència de no tenir ressò ni de paraula ni per escrit, és per això que faré ús d’internet i la seua ona expansiva a vore si obtinc resposta. En cas contrari, almenys m’hauré quedat agust.

D’un temps a esta part viure on vivim és formar part d’una vertadera tómbola, un dia et toca la “muñeca chochona” i al dia següent el “perrito piloto”, és a dir, estem patint constants molèsties de tràfic, aparcaments fora d’ús, obres inacabables, espectacles pseudo-culturals, gravació d’una pel·lícula, lliurament de premis esportius i un llarg etcètera; que no dic que no s’hagen de fer però amb mesura i sobre tot, que no es faça tot a l’hora i seguit! Que tot s’acaba en la plaça de l’Ajuntament i ... la part nova del poble ... també és poble! Per a fer qualsevol alteració del “tràfec” normal rebem una comunicació de l’Ajuntament enganxada en la porta i au! Per altra banda a les altres zones del poble es fan les reunions que faça falta i si no ... és bastant que una escala arreplegue signatures i tot arreglat!

Fa dues setmanes tocava Fireta i Mercat Medieval i ja va ser la goteta que va vesar el got! Divendres a primera hora de la vesprada i tots els accessos tallats! Que la gent treballa? Què es fota! Ni més ni menys. El que vaig patir el divendres 17 d’octubre va ser una absoluta impotència. Tot ple de casetes i paradetes (per a traure-li negoci, tot siga dit) i als treballadors del poble que ens en donen! Per cert unes paradetes que tot sembla ser, al seu muntatge no hi havia cap regidor ni membre de la Policia Local ... i paradoxalment el “mestre d’obres” era un comerç local que després tenia una paradeta en un lloc preferencial ...

Eixe cap de setmana menys mal que no va passar cap desgràcia ja que les conseqüències hagueren pogut ser catastròfiques. Es van transgredir totes les normes d’accessibilitat, movilitat i seguretat com ho demostra que ni la grua va poder entrar per a traure els cotxes que van quedar “atrapats”... a tot això, hi ha un pla d’actuació de Protecció Civil al respecte? I pregunte per Protecció Civil perquè de la Policia Local l’únic que rebem és una “agussada de muscles” o un “jo no sé res” o “això no és cosa meua”! Ara, ves en compte de que una roda del teu vehicle no trepitge lleument un pas de zebra que ja l’has cagat! O bé, has de patir un interrogatori de tercer grau per a intentar explicar-li a un membre foraster tota la teua filiació per aconseguir fer-li entendre que ets “resident” al barri! Què tens un gual i t’han aparcat davant i no pots traure el cotxe? ... “xè, no em compliques la vida i ves a Solbes a vore si està l’amo!”

En fi, a qui corresponga.

dimecres, 8 d’octubre de 2008

UN PREC: UN 9 D'OCTUBRE PER A LA CONCÒRDIA

Conta la Història que demà, 9 d’octubre de 2008, farà 770 anys de l’entrada triomfal del Rei Jaume I a la ciutat de València en el que es considera el naixement del poble valencià com a nació amb trets, cultura, llengua i història diferencials (que no diferenciadors). Amb la fundació del Regne de València, adherit a la Corona d’Aragó, els valencians entràvem a la història.

A més a més, enguany celebrem els 800 anys del naixement del Rei En Jaume, la qual cosa ve acompanyada de diferents actes per retre-li homenatge. Tot això està molt bé. Tot el que siga celebrar i fer festa no està mai de sobra. Clar que també és una data per a la reivindicació, però fem-ho de forma pacífica , sense aldarulls ni violència i dins d’un àmbit festiu.

Tot el món pot defensar el Blau o sense Blau, la unitat lingüística o el secessionisme, el regionalisme o la independència, però per favor, demanaria que tots ho férem amb concòrdia; 770 anys donen per a que almenys els valencians demostrem un punt de maduresa i encontre.

Així que amigues i amics, que tingueu un pacífic i festiu 9 D’OCTUBRE!

dilluns, 22 de setembre de 2008

PAREIX UNA TONTERIA PERÒ ...

Data: Dimecres 22 de setembre de 2004.
Hora: Vora les 23:30 hores.
Lloc: Estadi de Riazor, A Coruña.

El VCF acaba de guanyar el Real Club Deportivo per 1 (Pandiani) a 5 (Corradi, Di Vaio, Vicente, Rufete i Baraja). El VCF entrenat novament pel General Claudio Ranieri abastava el primer lloc de la classificació de la 1ª divisió espanyola. Ahir a boqueta nit el VCF va guanyar l'Osasuna amb un solitari gol de Mata i quatre anys després tornem a estar primers. Com no sé si estarem molt de temps primers i/o si tardarem molts anys a tornar a ser-ho, ací ho deixe publicat.

A qui li parega una xorrada d'article que mire solament la data i que faça un repàs mental del que li ha deparat a cadascú la seua vida en estos 4 anys ... A que acollona el pas del temps?

dimecres, 17 de setembre de 2008

JA HEM ARRIBAT!!!!

A la fi un terminal d'ordinador amb connexió d'internet i bluetooth!!! En fi, anem a fer una crònica ràpida que ens pirem a l'estadi a vore alguna cosa de l'entrenament perquè llevat del primer quart hora, Unai (per als amics) ens ha dit que la resta serà a porta buida per a tothom! Si és així tractarem de quedar per a després de sopar amb Urrutia. Però, el millor seria poder entrar en directe a la Taula Esportiva amb el gran Josep Rovira! Xè, un crack!

Després de quasi 3 hores de vol i un viatge tranquilet (no hi havia per a tant) hem aterrat a l'aeroport de Madeira a las 12:30 (hora local, recordeu ací és una hora menys!). Estava núvol però la temperatura era magnífica. Ens ha costat un poc fer el checking a l'hotel perquè hi havia un "pixorro" que no tenia ni puta idea de res!!! O siga, el imbècil de tota la vida de tots els puestos ... doncs ens a tocat este migdia a nosaltres! Hem pegat una volteta per a fer gana i hem dinat a un localet típic per menys de 10 EUR!!!! Però com que hi ha coses que no canvien hem tornat a l'hotel per fer la corresponent siesta.
Bé, demà més notícies. Sols hi ha de moment dues fotos decents ...
Si Edu fos igual de veloç a la gespa que a l'aeroport seria el "no va más"

El Bueno, el Feo y el Malo ... a vore si encerteu qui es qui?

P.D.- El Guaje m'ha dit que si mulla, el golet va dedicat a la Penya Abadia!!!!

dimarts, 16 de setembre de 2008

DESTINACIÓ ... FUNCHAL!!!!

Mira que té collons la cosa! Allò que va començar com una brometa el passat divendres nit a Les Coves (i això que no bevèrem massa!) ha esdevingut en realitat. Demà de bon matí cotxe cap a València, més be Manises airport i viatge amb l'expedició de VCF fins a Funchal, a l'illa de Madeira. Dijous a la nit juguem allí a l'estadi dos Barreiros contra el Club Sport Marítimo de Madeira la 1ª eliminatòria de la UEFA.

Diuen que eixe aeroport és un dels més perillosos del món i que solament poden aterrar pilots experts amb una qualificació especial. Açò implica agafar l'únic vol disponible, el de l'expedició oficial, amb la pasta que costa però ... per a que volem ser els més rics del cementeri?! Menys mal que l'hotelet és baratet i es troba molt a prop del camp de futbol on es disputarà el partit (per dir-ho d'alguna manera) i de l'hotel dels jugadors.
Així que mentre ells entrenen i escolten xarrades tècniques i de tàctica ... nosaltres farem turisme i anirem a la platja! En fi, demà a la vesprada intentarem contar-vos la crònica del nostre primer dia ... fins demà!

dimecres, 10 de setembre de 2008

LA NIT MÉS FRIKI DE L'ANY!

Em perdonareu estimats lectors/es però este article no va a ser cap mena de crítica vers a cap tipus de personatge "famós"; però veritablement no podia deixar-ho de banda ... jajajaja ... és que ho recorde i em descollone de rissa!!!!

Sempre s'ha dit que la nit de la cavalgada de Sant Agustí és la nit més màgica de l'any ... mentida ... això sols està a l'abast de la nit de les Caixes; però enguany sí que puc afirmar que fou la nit més friki de l'any.

Jo tota la vida m'he cregut un friki, ja sabeu, raret, d'eixos als qui agraden els cómics, la ciència ficció, tot allò de paranormal ... però NO!!!! Estava de tot punt equivocat; hi ha gent que està molt per damunt de mi i es mereixen un HOMENATGE amb majúscules!


Inma i Diego, Diego i Inma, són una parella de les rodalies de València. S'allotjaven a una de les cases de Baretta i celebraven el seu 6è aniversari junts ... Com els Reis Catòlics, "tanto monta, monta tanto" o "tal para cual" com diria un castís. El nostre pecat fou prendre un colpet a Les Coves abans de pujar a la revetla de la plaça de bous ... recollons pandereta! La veritat és que la conversa que mantinguérem fou friki total. Bé, en realitat al final de la conversa em trobava mirant a les prestatgeries de darrere la barra i escoltant amb el bescoll morint-me de la rissa.

El cas és que el contingut del nostre encontre fou per a gravar-lo en video per la dificultat extrema de reproduir-ho per escrit. Per tant vos diré que ells s'autoproclamen com la "Pareja Salvaje" i es conegueren a la pista "Friends" de Bananas. Les seues aficions (per a ells "jovis") són ballar de forma sensual, escoltar a tota llet música dance i house i, com no, jugar al "toro-en-bolao" ... deixeu volar la vostra imaginació ...

El millor de tot és que tenen una plana web on conten les seues vivències i on també trobareu una extensa i "sucosa" gal·leria fotogràfica ... http://parejasalvaje.iespana.es/ ... bon profit!

dimecres, 3 de setembre de 2008

ADÉU VACANCES, HOLA SETEMBRE!

Ha arribat la temuda primera setmana de setembre, eixa traumàtica setmana de la síndrome post-vacacional. Però per a que tornen les vacances ha de passar setembre i jo per sort aculleisc este període de bon grat i amb monacal resignació. És clar que si no has tingut unes bones vacances és més difícil però en el meu cas han segut unes vacances fantàstiques. Si l'estiu de l'any passat fou impresionant, el d'enguany ha segut d'escàndol, així que al mal temps bona cara i anem a per les de l'any que ve!

No volia començar amb acritud i per tant deixaré uns dies abans de dedicar cap mena de gloriós homenatge a qualsevol personatge / país del "chichinabo" ; però això si, queda obert el termini per a que em feu arribar qualsevol "suggerència" ...


"Camarada" Fidel ... va per tu!

dimarts, 5 d’agost de 2008

CAMARADA "TIRANO" FIDEL

Feia alguns dies que estava a la recerca d'un tema per a fer un article nou i no en trobava cap. I com que hi ha que renovar-se o morir havia pensat eixir del pas amb un post sobre les vacances i el bon rotllo però com que no en tinc encara de vacances com que no tocava, més be no em sentia motivat. Necessitava alguna cosa amb picant i mala llet per a acomiadar-me de vosaltres abans del descans estival i tampoc trobava res ja que ara està de moda parlar sobre les olimpiades de Beijing 2008 i la inexistència dels drets més bàsics de les que fan gal·la les autoritats xineses, però jo ja he parlat sobre aquest tema així que ... en estes últimes hores he vist la llum ... Fidel, t'ha tocat, per fill de puta i cabró!

Anit a la2 de TVE van emetre un documental d'Oliver Stone dedicat a la persona d'este despòtic tirà que du 50 anys fent la mà a Cuba, als cubans i als ciutadans normals d'este món. La veritat és que Oliver Stone no comprenc com va tindre l'estúpida idea de fer-li aquest pseudo-homenatge, la palla mental que es va fer el director de Platoon és de les que fan època! He de reconèixer que vaig vore molt poc perquè em podia la mala llet ... però resulta que a Bocairent enguany torna a estar de moda com a destí vacacional l'illa caribenya ... Era l'empentonet que em faltava per a dir lliurement el que pense d'aquest dèspota. No crec que em llegeisca però si ho fas m'agradaria dir-te que "te digo esto porque me sale de los cojones, huevón; y porque en mi país la gente tiene LIBERTAD, hijodelagranputa".
Este malparit ha convertit en unes dècades un país amb un potencial inmens en una nació del 3er món on la gent que no fuig del seu règim, es queda perquè no coneix res millor, és a dir, ha convertit a la societat cubana en una societat cómoda i passiva; malfaenera en la seua majoria, per a que pegar-li voltes al nano!

Gràcies a ell tenim engendres com les FARC o Hugo Chávez, guerres com les d'Angola i indirectament, Guantánamo. T'has cobert de glòria "comandante"!

No he estat mai a Cuba ni crec que vaja mai, odie el clima tropical, la humitat, el rom, les platges i la música cubana, però sobretot odie la pobresa i la carència de drets fonamentals així que "Comandante" Fidel, fes-nos un gran favor, mor-te ja d'una vegada i deixa'ns tranquils!

P.D.- Esta volta no vaig a admetre que em critiqueu diguent que la gent d'allí viu feliç, sigueu almenys un poc originals!

dimecres, 16 de juliol de 2008

JO TENIA UN IAIO QUE LI DEIEN TÒFOL ...

Vos pareixerà aquest article una soberana tonteria però em venia de gust escriure'l perquè em pareix un fet que té un rerefons molt preocupant i també perquè li ho havia promès a un amic meu.

Doncs resulta que el passat dijous, 10 de juliol, per a ser més exactes rebia un correu electrònic de l'abans esmentat amic ( xè, Jup, per a què pegar-li més voltes!) on em deia que quína poca vergonya, que era Sant Cristòfol i no havia vist cap quadrilleta de xiquets i xiquetes remullant-se i arruixant d'aigua als "indefensos" peatons ...

Jo encara recorde amb nostàlgia quan es convertia en tot un repte passar en eixa data per la font del Ravalet o de la Plaça de l'Ajuntament ... la poalada estava quasi assegurada, això si no et tiraven dins la font! També hi havia de "valents" que s'ajudaven de la impunitat dels terrats per fer ús de les safes ... Quína enyorança!

Vos vaig a contar una anècdota. Farà 9 ó 10 anys, un company meu d'estudis d'Alacant em va convidar al seu enllaç matrimonial. La cerimònia se celebrà a Sant Joan (poble) i un amic meu que també venia amb mi a la boda em va indicar que anès en compte que a l'altra vorera del carrer uns "gamberros" estaven amb poals mullant a la gent que passava per les seues rodalies ... de vandalisme, res de res! Era 10 de juliol i estaven complint amb la tradició! La meua sorpresa i alegria fou molt gran i a més a més ... al bell mig d'Alacant!

És per açò que em va impactar el correu de Jup. Duem ja molts lustres preocupats i ocupats en guerres i batalles intestines, que si la llengua que parlem es diu d'una manera o d'altra, que si les normes del Puig o les de Castelló, que si amb el blau o sense el blau, que si Almansa i Felip V i ... a la merda tot! Els xiquets ara resulta que no saben el calendari/santoral de les tradicions més arrelades del nostre poble! Al meu humil parer açò està per damunt de totes les disputes "oficialistes". Quí si no, són els futurs emisaris de les nostres tradicions?

P.D.- Aquest article va dedicat a Jup, ja que com segons ell ja no coincidim ... per a que veges que almenys sí que ho fem a la xàrcia de xàrcies ...

dilluns, 30 de juny de 2008

BRAVO SENTUM, BAVISSIMO!

Vos he de reconèixer que este matí quan m’he despertat, la meua intenció era dedicar-li este nou article a Andreu Palop pel gest que va tindre anit al posar-se la samarreta d’Arkonada quan arreplegà el títol de Campió d’Europa de mans de Michel Platiní. Fou un homenatge senzill però que a més d’un ens va aborronar ... Passada la mitjanit fou entrevistat al programa El Larguero de la Cadena Ser i va contar la seua plorera de fa 24 anys al vore al seu ídol caigut. Ho he reconsiderat i he decidit que no. Que a Arkonada jo ja li havia fet el meu homenatge i que posar les paraules i l’actitud de Palop seria pecar d’egocentrisme perquè no puc negar-ho, quan escoltava anit a la Pantera de l’Alcúdia era com si m’escoltés a mi mateix i hui no toca que jo mateix em tire flors ...

Així que sense entrar el polèmiques supèrflues i polítiques crec que el triomf de la selecció espanyola ha fet feliç a moltíssima gent i no tant a una altra part (que també tenen el seu dret). Però si hi ha una persona que s’ho mereix és Vicent, més conegut per Sentum als cercles dels blocs bocairentins. Es tracta d’un amant al futbol sense parangó; igual gaudeix del joc del seu Barça, com se’n va a Mestalla a vore un partit de Champions del VCF, o segueix la Sèrie C italiana o escolta per la ràdio una dramàtica promoció d’ascens del seu estimat Southampton ...

Però si destaca per alguna cosa és que per davant de tot és que sempre ha avantposat els seus sentiments al colors de la Selecció Espanyola. Quan que vas patir amb l’eliminació a USA’94! O a Korea’02! O amb el maleït penal del vetust, caspós i ja per fi antic “Siete de España” ... i tantes i tantes decepcions i arbitratges nefastos ... Ahir definitivament passaven a l’oblit noms com Cardeñosa, Raúl, Al Ghandour, Sandor Puhl, Julio Salinas ... Ahir per fi, l’equip del teu cor, ESPANYA, va “campeonar” ...

Per això, minuts abans de que Platiní fera entrega de la copa a Casillas, nosaltres, els teus companys de la Penya Abadia et vam proclamar com a campió. Vas patir més que ningú però quan es va acabar el partit la teua cara de felicitat no podia comprar-se amb diners, tu t’ho mereixes més que ningú! I ara ... que açò no pare ... Southafrica 2010!

I que collons, VISCA EL FUTBOL!!!!

dimarts, 10 de juny de 2008

LUIS MIGUEL ARKONADA, eskerrik asko!

Per encetar les entrades del mes de juny no podia obviar el futbol; bé, la veritat és que a mi no em cal cap mena d'excusa per parlar de futbol, jejeje ...
El passat dissabte 7 de juny començava a la ciutat suïssa de Basilea la EURO 2008 Austria-Switzerland. Anit, l'Oranje li va clavar tres xitxarros als meus Azzurri i en menys de dues hores li toca el torn a la sempre desil·lusionant Espanya.

Però aprofitant este event vull parlar d'un personatge al qui sempre he admirat. Luis Miguel Arkonada fou el primer gran ídol i heroi de la meua infantessa; quí no li demanava als Reis la samarreta blau-puríssima amb el pit i les mànegues negres? I com no, eixes "famoses" mitges blanques que prou maldecaps li dugueren al pobre ...

Amb ell i junt als Celayeta, Satrústegui, Zamora, Periko Alonso, Larrañaga, Górriz, Gajate, López Ufarte ... tots el xiquets de la meua generació vam crèixer amb el nostre cor txuri-urdin ... però per damunt d'ells, Arkonada volant per la gespa i el fang del mític i inoblidable camp d'Atotxa ...

Fruit de tot açò i molt probablement perquè el Nostre Senyor no em va donar un cos de "fino estilista" vaig haver de convertir-me en porter per haver de jugar al futbol i vos recorde que per aquell temps i a un poble, jugar al futbol era sinònim de tindre amics, és a dir, o jugaves al futbol o no existies! És per això que comprenc la soletat del porter i la injusta llegenda negra que sempre ens acompanya; però el que no podem obviar és el vil oblit i terrible càstig que li vam retre després de la fatal errada contra França al Parc des Princeps a la final de la Euro 1984 ...

Per als qui no se'n recorden, gràcies a Arkonada (i a Maceda) Espanya va eliminar a la RFA i a la meravellosa Dinamarca de Morten Olsen, Lerby, Michael Laudrup, Elkaer Larsen ...

Fa un parell de setmanes, el programa Informe Robinson de Canal+ li va retre un homenatge merescut. Arkonada amb ulls vidriosos va visionar la famosa jugada per primera volta però no va mostrar a la càmera cap tipus de racúnia, va dir que això és el fútbol i així és la vida dels porters ...

Després d'eixa final, Arkonada continuà sent el capità de la Real Sociedad de S.S. per molts anys més, jugant a un nivell altíssim, fins i tot guanyant la Copa del Rei de 1987 a Saragossa ... A finals de 2007, José Ángel de la Casa li feia una entrevista al diari El País i a Arkonada se li va escapar este lament: "com soc de Guipúscoa i no vaig jugar mai al R. Madrid ...".

Tal volta este pensament en veu alta resumeix en certa manera els mals endèmics de la Selecció Espanyola ...

P.D.- Per als desmemoriats, afegiré que a banda de l'errada d'Arkonada i de Platiní, amb França jugaven entre altres Luis Fernández, Trésor, Amorós, Tiganà, Girese ... agarra't que ve corva!

dijous, 29 de maig de 2008

UN ANY I DUES SETMANES ...

El 14 de maig, dilluns, de 2007 naixia este bloc amb una clara intenció; m'encontrava en un moment d'estrès que em feia falta cercar alguna vàlvola d'escapatòria perquè la cosa no em rutllava gens bé dins del meu cap. Internet i els blocs va ser el mitjà escollit i el 30 aniversari de l'estrena als EE.UU. de la primera pel·lícula de la saga d'Star Wars l'excusa. La veritat és que en els darrers mesos la intenció i temàtica ha anat derivant per camins insospitats al seu començament. Jo ja tenia experiència al món dels blocs per ser l'administrador en cap del bloc de Els Fadrins amb més de 2 anys d'existència i més de 25.000 visites però, buscava una cosa més íntima, més personal on poder enutjar-me, plorar, riure ... explorar en definitiva els sentiments més interiors i naturals que cadascú duem dintre nostre. I de fet crec que ho he aconseguit.

Per posar-li alguna "pega" ... la meua poca disposició a escriure, i mira que ho faig de puta mare però em costa. Haurè de contractar-me un "negre/a" com l'Ana Rosa Quintana per a que ho faça per mi?

Més de 5.000 visites em fan pensar que alguna cosa d'interessant haureu trobat, per tot açò moltes gràcies a tots i a totes.

Si alguna cosa he tret en clar al llarg d'este últim any és que contrariament al que pensava ... MAI tot temps passat fou millor!

Els bons moments viscuts hi ha que recordar-los amb enyorança si voleu però he descobert que el MILLOR ESTÀ SEMPRE PER ARRIBAR, però no hi ha que quedar-se a casa assegut i esperar-lo, TREU EL MILLOR DE TU MATEIX I VES A PER ELL, almenys sempre ens quedarà el consol d'haver-ho intentat i amb això i sense que seveisca de precedent difereisc completament del mestre Yoda ...

Vos estime cabrons!

dimarts, 13 de maig de 2008

LA MALEDICCIÓ DEL Nº 6

Ara que ja està tot el peix venut ha arribat el moment de tirar la vista enrere per fer un anàlisi profund, seriòs i tranquil de la temporada del VCF. Una temporada en que s'ha guanyat un títol i que no s'ha pogut celebrar com cal. Jo per exemple vaig començar a repassar la premsa relativa a la final de la Copa el passat dimecres després d'haver guanyat al Saragossa amb el solitari gol de David Silva. Però per fer tot això ... "Doctores tiene la Iglesia" ...

Jo vaig a centrar-me amb un aspecte que m'ha partit el cor. Recordeu el 4 de maig de 2002 al camp en obres de La Rosaleda de Màlaga? Jo tinc enmarcada en la meua habitació la portada del diari Las Provincias del dia següent, la febra taronja passejava a muscles a un jove capità de La Pobla Llarga, David Albelda.

Des de l'època de Puchades, el número 6 del VCF ha sigut sinònim de grans jugadors que van acabar sent capitans de l'equip, les rates penades de l'escut; però per una cosa o per altra la cosa no ha acabat bé. Salvant a Don Antonio (Puchades), podem parlar de Pep Claramunt que una volta retirat del futbol ha passat amb més pena que glòria pels estaments tènics valencianistes amb estrepitosos fracassos.

Qui no recorda a Gaizka Mendieta? arribà un estiu i la calentura (mai millor dit) se li'n va pujar al cap i va començar un tortuòs camí sense romb a la S.S. Lazio, Barça i finalment al Middlesbrough on s'acaba de retirar. És cert que les greus lessions l'han rematat.

I què fem amb Albelda? Ha passat d'heroi a villà i probablement per estar mal assessorat s'ho ha guanyat. Se'n ha passat al costat oscur, ha fet la vista grossa i s'ha tornat un llepó. Estic per dir que la demanda laboral contra el VCF ha sigut el de menys. Jo no puc entendre com tots aquells que li van declarar la guerra quan encara cedit al Vila-real va lessionar a Juninho o els que el van titllar quasi d'assassí quan va amargar el debut de Zidane a la lliga espanyola, ara són els seus amics i valedors. El diumenge a Orriols possiblement va jugar els últims minuts amb la samarreta valencianista i no vaig sentir llàstima, la foto que acompanya este article em va partir el cor!

Albelda al palc privat del Bernabèu del diari AS enmig de Alfredo Relaño (director d'AS) i Damià Vidagany (un altre que se'n ha passat de bàndol) saludant a l'impresentable de Tomás Roncero que en el seu dia va demanar que exclogueren a Albelda de la "Liga de las Estrellas".

dilluns, 28 d’abril de 2008

WHAT A WONDERFUL WORLD!

Serà la primavera?
Serà que les obres del carrer del Ravalet semblen haver-hi fi?
Serà que el VCF li ha guanyat 3-0 a Osasuna i amb (oh, sorpresa!) ajuda arbitral?
Serà que acaba abril i entrem en un mes de maig especialment mogudet per a mi?

El cas és que hi havia que renovar el blog i que millor que dedicar-li l'article a Louis Amstrong, el trompetista de New Orleans de les galtes inmenses. No soc un experte del jazz, és més, crec que no m'agrada, però este bon home va fer un himne a l'optimisme que serà etern i ja hi ha prou merda al món per a que jo des d'aquest blog li tire més llenya al foc. Per tant, i malgrat ser dilluns, per què no intentem ser entre tots un poc més feliços?

I see trees of green........ red roses too

I see em bloom..... for me and for you

And I think to myself.... what a wonderful world!

dijous, 17 d’abril de 2008

XÈ QUÈ BO!

Amb el títol del post quasi que molesten els comentaris ...
1979, 4 anyets. Kempes, Solsona, Arias, Bonhoff, Carrete ... i ja estava "Españeta"!

1999, "La Cartuja" de Sevilla. Mendieta, "Piojo" López, "Sisco" Camarasa ... s'havien acabat 20 anys de sequera!

Ja és una foto històrica!

Gol de Mata!

Gol d'Alexis!

Gol de Morientes!

Som campions!!!!

AMUNT!

I com el VCF i els valencianistes estem fets d'una pasta especial ... ara toca ... aconseguir la permanència a la 1ª Divisió. Collons, quin patiment!

dimarts, 8 d’abril de 2008

CHÈ QUIN FUM FA!

Fum precisament no fa; mes bé fumaguera quan s'apaga! Pareix ser que jo no anava gens errat en el meu post anterior, i si així era, som milions els que pensem igual!
El Foc Sagrat de la torxa olímpica està prostituït des del moment en que es va concedir la celebració de les olimpiades al burdell de la tirania més gran de l'actualitat, la Xina. Tot el món està mobilitzat i dona goig vore com ciutats tans dispars i emblemàtiques com Londres, París i San Francisco van totes a una en una mateixa direcció, el símbol de la pau i fraternitat entre els pobles de la terra perboca la sang del genocidi del poble tibetà. Clar que estes imatges no s'han pogut vore a la "lliure" i "popular" Xina perquè misteriosos apagons del senyal via satèlit han impedit una bona retransmissió de la CNN i la BBC News. Encara estem a temps de fer més força i que la nostra veu s'escolte fins a l'últim confí de la Mongòlia Exterior ...
I mentre tant unes consideracions. Anit escoltava a la SER a Josep Ramoneda que es troba precisament a Beijing i ens deia que no només hi ha que tindre en consideració la repressió contra el poble tibetà; a més a més, com a membre del Consell de Seguretat de la ONU ha fet del Tai-chi una pràctica de la política internacional i entre altres qüestions ha vetat possibles mesures de pau al conflicte de Darfur o la condemna a la despòtica tirania militar de Mianmar ...
Afegia Ramoneda que en alguna cosa es pareix a la resta del món; mentre a Beijing tot és anunciar les Olimpiades de 2008 a Shangai, la ciutat més occidental i contrapuntada històricament a la capital, anuncien l'EXPO de 2010! Passen de Beijing i estos malparits Jocs Olímpics ...

P.D.- Per a la setmana pròxima m'agradaria ser prou menys agre i penjar alguna "coseta" adobada amb fotos de Mendieta o el "Piojo" López ... per exemple ...

dimarts, 18 de març de 2008

LADY IN RED

Com la diu la cançó de Chris de Burgh, nosaltres també tenim una Dama de Roig i no és precisament "Malaena" la dona de l'inefable Paco "tronaor" Roig. Com haureu suposat estic parlant de Rita Barberà, la perpètua alcaldessa del Cap-i-Casal. Serem o no partidaris de les seues idees polítiques però el que no li podem negar és el seu populisme i el savoir faire amb la gent. L'any passat, al blog amic de Els Fadrins vaig definir-la com la major icona mediàtica valenciana després del rei En Jaume. Enguany, i després de gaudir d'una grandiosa mascletà de Voro a la Plaça de l'Ajuntament de València i sobretot de l'aparició estelar de Rita amb la seua brussa roja (com no!) vaig a definir-la com la Na Violant d'Hongria contemporània.
Ni soc de València ni visc allí ni de bon troç vaig molt per la capital, però alguna cosa ha de tindre la tia; no sols per a guanyar les eleccions municipals edició rere edició, sino principalment per ser ben caiguda per a la major part de la població i és que ser volgut està molt per damunt de guanyar uns comicis.
Al meu humil parer i des de la distància, la meua perspectiva em fa suposar que el "morbo" de Rita es deu a que viu i es comporta des de les antípodes de les directrius que marca el partit polític al que pertany. Per altra banda, el poder vore-la en directe al balcó de l'Ajuntament és al mateix temps sinònim de passar una magnífica vetlada pre-pasqüera amb alguns "companyeros" incloent-hi un dinarot per a ... llevar-se el barret o el "sombrero" de palla!

Per tot acò ... que bote Rita, que bote Rita, que bote Rita!

P.D.- Falla de Convent Jerusalem ... Barrachina, estem amb tu!

dimarts, 4 de març de 2008

MI PRIMERA VEZ ...

Em ve a la memòria Carlton Banks, el cosí "pijo" de Will Smith de la sèrie "El Príncep de Bel Air". I seguidament em ve al cap la sintonia del "It's no usual" de Tom Jones ... Na naná, na naná, na naná ...
El pobre Carlton sempre, sempre, desitjant, anhelant, desvirgar-se i mai ho aconseguia fins a que la fi en l'habitació d'un hotel el van pillar per davant i ...

A mi em va passar algo semblant este diumenge ... Vaig creure convenient que amb 33 anys acabats de complir havia arribat el moment. Deprés d'estar moltes voltes a les portes hi havia que trencar el gel. De perduts al riu!

Així que de bon matí, fet un pinzell, perfumat, amb la cartera carregada d'euros i targetes de crèdit, el dipòsit ple i amb els nervis comprensibles de fer-ho per primera volta en ma vida ... Sí, a la fi vaig triomfar! Ja ho he fet!

Efectivament, vaig anar jo soletes amb el meu cotxe a València ... que vos pensaveu? Malats, que sou uns malats!

dimecres, 20 de febrer de 2008

MERAVIGLIOSA CREATURA

Este nou article al blog és un deute moral que tenia amb tots vosaltres, una sacral responsabilitat, un crit i lloança a l'amistat perquè és de ben parit ser agrait i jo em considere molt ben parit!

Tots vosaltres heu sigut sabedors dels difícils moments que la meua família i jo hem estat vivint les darreres setmanes i en unes dates tans especials com són les passades festes de moros i cristians. La vida de mon pare ha estat en diversos moments pendent d'un finíssim fil que ha estat apunt de trencarse i gràcies a Déu (per als que com jo sou creients) o a la sort (per als qui no ho sou), este tràgic succés no ha arribat a produir-se. Han sigut hores molt dures però tot pareix que amb cautela i prudència s'està arribant a bon port. I és en estos moments quan l'alé càlid i pròxim de tots vosaltres ens han ajudat a refer-nos i agafar forces. No podeu arribar a imaginar-vos l'impagable bé que ens heu fet a tota la meua família.

És molt arriscat nomenar a tots i totes els qui heu estat ahi fent-nos costat però m'agradaria fer-ho, vull fer-ho ... I naturalment disculpeu-me si la memòria em traeïx i m'oblide d'algú ... L'ordre dels factors no altera el producte:

Gràcies en primer lloc a tots els "companyeros" i "companyeres".

Gràcies a Batiste Reig i Pili i a la resta de la gent i amics de FESTASA.

Gràcies a tota la Filà Terç de Suavos i la resta del col·lectiu fester de Bocairent.

Gràcies a Gloria, Helena, Kike Castelló i a Ricardo (Alacant).

Gràcies a Ramón Barranc i la resta de la colla d'amics Granaders.

Gràcies a Rialles i a la resta de la colla del Club de Bàsquet Patronato.

Moltíssimes gràcies a la meua estimada Mila que des de la llunyania de Chicago ha estat pendent i patint com si estigués amb nosaltres.

I gràcies infinites a una persona molt especial per a mi, a una Meravigliosa Creatura com diu la bella cançó de Gianna Nannini (la de l'spot de FIAT). Esta persona ha estat en tot moment pendent de mi, sofrint en la seua carn com si fos de la família. Ha estat el meu ànim, la meua força, el muscle on plorar la meua angúnia, el càlid abraç en els moments que més ho necessitava, el meu alé i esperança ...

GRÀCIES A TOTS els anònims i oblidats, vull que sapigueu que la meua vida vos pertany!


P.D.- Jo tenia que haver estat ací! No em negareu que el tratge i el maquillatge era una autèntica passada!

dijous, 24 de gener de 2008

Caixa d'Espanyoletos, Caixa de Granaders ...

El present article no va dedicat a cap cantant, escriptor, filòsof, polític o bisbe però de segur que el personatge és ben conegut per totes i tots els que es preneu la molèstia de fer-li una ullada a este bloc. És clar que la immediatesa de les Festes de Moros i Cristians propiciava una dedicatòria en consonància però he volgut fugir del classicisme de l’homenatge a capitans, festers veterans en la Festa, rectors, medalles d’or ... No!
Esta volta li toca al gran oblidat de les autoritats festeres del poble ... el Sergent Major, és a dir, li dedique este article amb respecte, admiració i reconeixent a la figura de Vicent Vañó “Borja”.
Els qui hem conviscut amb ell cert temps a la Junta de Festes ens adonem de seguida que Vicent és un enamorat de la Festa, sempre disposat a tirar una maneta en tot el que faça falta i que representa amb solemnitat i dignitat el càrrec que assoleix. Marroc de tota la vida, ve sacrificant-se any rere any pel bé del col·lectiu fester i els festers mai li ho hem agraït.
Hi ha diferents moments que ens anuncien les festes, La Publicació, el Novenari ... però, per a mi quan realment comencen les Festes és quan acabat l’Àngelus, després del primer vítol del rector i l’encesa de la traca colgant de colors de la Plaça de l’Ajuntament, agafa el micròfon Vicent i amb el seu característic to greu de veu comença la emocionant lletania ... “Caixa d’Espanyoletos …” Per tant Vicent, novament, amb respecte i admiració este article va per tu!

dilluns, 14 de gener de 2008

ET LE VAINQUEUR C'EST ... ALBERT CAMUS!

Bé, deixarem ja de banda al “pobre” Fito i per a esta setmana anem a canviar de registre i de to. Vaig a dedicar-li el meu article al escriptor i filòsof francès Albert Camus.
Nascut el 1913 a la ciutat algeriana de Mondovi (fill per tant de pieds-noires), li van concedir el Premi Nobel de Literatura l’any 1957. La temàtica de les seues obres destaca per transmetre un humanisme fundat en la convicció de l’absurde de la condició humana.
De totes les seues novel·les destacaríem Le Mite, La Peste, L’Homme Révolté o L’Étranger.
Va morir el 1960 en un accident de trànsit a la ciutat francesa de Le Petit Villeblevin. Com a curiositat afegiré que sa mare era mallorquina.
Reconec que no m’he llegit cap llibre d’ell i les dades de dalt les he extret de la Wikipedia. Per què li dedique esta entrada al bloc? Doncs molt senzill, l’altre dia al meu dietari vaig llegir una cita cèlebre de Camus:

“No camines darrere de mi, puc no guiar-te. No camines davant de mi, puc no seguir-te. Simplement camina al meu costat i sigues el meu amic”.

Veritat que és meravellosa?

dijous, 3 de gener de 2008

FITO, T'HA TOCAT! ... PER PLOM!

Abans que res, bon any a tots els meus “seguidors” i "seguidores"; hi ha que ser educat malgrat que allò del cap d’any m’ho passe pel “forro”. Jo vaig a començar l’any de forma diferent a com el vaig acabar. Duc un temps sent massa dolç i “pastelón” i ja comence a estar un poc empatxat i fart així que ja va sent hora de pegar un poc de canya. Fins i tot he fet un càsting intern a vore a qui li pegava de palos i ha guanyat per golejada Fito, el babòs eixe dels fitipaldis.

Em cau mal, mol mal, requetemal. Per al meu gust canta de puta pena, les lletres de les seues cançons són absolutament absurdes i estúpides i la música ... ai, la musiqueta!, es clava dins del cervell , eixa guitarra mono-acòrdica, xirriant, pesada, insulsa, repetitiva que t’afusella les neurones ...

I que em dieu de la fatxa que porta? Eixe rasurat malaltís i la gorreta ... però si gasta el mateix look que el Paco Clavel, només li falten les plataformes! El pitjor de tot és que és ídol de masses i icona mediàtica de la post-adolescència ... així va el país, sense rumb i amb uns jovents que no saben on van ni saben el que volen ...