dimarts, 24 de març de 2009

18 DE MARÇ DE 1919

El promès és deute i després de l’angoixosa victòria del VCF a Santander queda temporalment desconvocada la vaga de publicació. Però, ara hi ha que tornar a publicar ... complicat després de tantes setmanes sense fer-ho però faré ús de l’oportunitat del moment i de la temàtica.

Efectivament, dimecres passat, 18 de març de 2009, el VCF complia 90 anys d’existència. Ha arribat l’hora de fer-li un merescut homenatge a este club de futbol tan peculiar i amb una idiosincràsia tan marcada. Ara que amb tota probabilitat està vivint els moments més difícils de la seua vida amb un estat quasi terminal no s’ha pogut celebrar esta efemèride com cal, com veritablement es mereix l’equip de la rata penada. Però el futbol són principalment sentiments i no entén d’accionistes, passius, venda d’actius ni de concurs de creditors ...

Per altra banda, ara totes les seccions d’esports dels mitjans de comunicació valencians ens van a bombardejar d’articles i programes especials i historiogràfics. Per tant, la meua ullada vol ser més personal i íntima, per tant vaig a parlar-vos del que he viscut jo en carn pròpia. Si tenim en compte que la meua data de naixement és 1975, el primer nom que em ve a la ment és Mario Alberto Kempes, el més gran. L’home que va llançar el nom del VCF al món.

1980 va suposar el primer partit que recorde d’haver vist per TV. La final de la Recopa contra l’Arsenal. La vaig vore amb el meu iaio Paco “el Rellotger”, pròrroga i penals inclosos; he de reconèixer-vos que el partit em va resulta llarguíssim ...

No hi ha que oblidar el nom de Tendillo. El seu gol contra el Real Madrid va salvar-nos miraculosament de la segona divisió, categoria que vam tornar a visitar efímerament uns anys després gràcies a la sapiència de Don Alfredo Di Stéfano a la banqueta. Després vingueren Arturo Tuzón, Espárrago, Penev, Paco Roig, Judes, Cúper, Benítez ... Ai! Quant que t’enyorem ! I així fins als tristos dies actuals ...

Però vull centrar-me a la meua primera visita a Mestalla. Tindria jo uns 15 anys i recorde que era un diumenge a les 5 de la vesprada, com és preceptiu, i immers a la setmana fallera. Era l’any del subcampionat de Víctor Espárrago amb els Penev, Fenoll, Arroyo, Quique, Ochotorena, Toni, Giner, Fernando, Nando, Arias ...
Feia una vesprada de sol i primaveral. Recorde que vaig entrar de bades perquè a un amic d’un amic li van regalar 10 invitacions. Tots cap a dins per la porta 27 d’aleshores, al Gol Nord junt als Yomus a l’antiga general de peu. Eren els anys en que estaves veient el futbol i per darrere et feien apartar a l’esgraó de baix perquè estaven estirant una traca o anaven a tirar uns masclets amagats dins d’un barret de palla. La policia es barrejava entre els aficionats, una policia que encara no vestia de blau obscur com ara, “esos de marrón, de que equipo son?”

Jugàvem contra un bon Real Oviedo, entrenat per Jabo Irureta, o era Ivan Brzic? Un equip que ara juga a la 3º divisió asturiana i que tenia jugadors com Viti, Elcacho, Gorriarán, Bango, Carlos ... Vam guanyar el partit per 3-0 amb gols de Penev, “Lubo, Lubo” (de penal), Emili Fenoll i Toni “Lambada” . El meu ídol era Penev però el que no oblidaré mai serà una passada amb l’exterior del peu de 40 metres obra del mestre Fernando i un tall de baló a un contraatac de l’Oviedo obra del gran i elegant Ricardo Arias.

Soc del VCF, què passa? Complim 90 anys i estem d'enhorabona! Amunt!

dilluns, 2 de març de 2009

VAGA INDEFINIDA

ESTE BLOC ESTARÀ EN VAGA INDEFINIDA DE PUBLICACIÓ FINS QUE EL VALÈNCIA C.F. NO TORNE A GUANYAR UN PARTIT!