dimarts, 10 de juliol de 2007

I don't believe in God, I believe in Billy Wilder ...

Va ser l’any 1994 quan li van donar l’Óscar a Fernando Trueba per la pel·lícula “Belle Époque”. A l’hora dels agraïments, Trueba, no sabem si simulant una gran originalitat o que veritablement li va passar pel cap en eixe instant una brillant dedicatòria, va dir que ell no creia en Déu, que ell creia amb Billy Wilder. Al matí següent, el director madrileny va afirmar sense cap rubor que li acabava de trucar per telèfon el mateix Wilder i que es va dirigir a ell com “God’s speaking”, una cosa així com, “Déu a l’aparell”.

Esta introducció, a banda de les consideracions que es puguen fer, de la frivolitat dels comentaris o fins i tot de la mateixa supèrbia d’alguna de les dues parts, m’ha vingut a la ment perquè hui mateix duc un dia especialment dedicat a la lectura de vàries cites i frases cèlebres, sinó vos ho creieu pregunteu-li-ho a una amiga meua amb la que hui m'he creuat diversos e-mails amb esta qüestió de fons. De totes les que hui he descobert, per a mi la millor de totes és precisament una que he llegit del director nascut a Viena però amb passaport nord-americà, el gran Billy Wilder.

La frase en qüestió diu el següent: “Algunes persones solament guinyen els ulls per a poder apuntar millor”.

No em negareu que la frase és magnífica i verdaderament reveladora i aclaridora per als temps actuals. Afecta bàsicament a les relacions socials humanes i podria passar perfectament com una metàfora de la hipocresia humana. Alerta doncs, amb tots aquells que apareixen de la nit al matí a fer-vos palmades a l’esquena, poden dur les seues urpes amagades i esgarrar-vos la pell en qualsevol descuit que tingueu. De fet l'aforisme que a mi més m’agrada el va dir el filòsof Hobbes: “L’home és un llop per al mateix home”. Tot siga per a no deixar de banda la idea del llop i la manada!

dijous, 5 de juliol de 2007

El poder del llop prové de la força de la manada ...

Amb esta frase de Rudyart Kipling es podria resumir l’esforç i la lluita mantinguda per part del poble de Bocairent vers la poderosa ordre monàstica, que ja no escolàstica, dels Agustins. A la fi s’ha signat, amb diners per davant això si, l’escriptura de compra-venda del Monestir de la Mare de Déu dels Dolors i dels Sants Reis Mags, la Parròquia ha comprat el que era seu, el que li pertanyia des de segles abans i que per avatars del destí perdé "legalment" però no espiritualment ...

Lamentablement la frase de les Sagrades Escriptures de “donar a Déu el que és de Déu i al Caesar el que és del Caesar” ha perdut el seu significat, s’ha fos amb el mercantilisme dels temps que corren hui en dia. De la frase anterior ha quedat clar que en l’actualitat els diners són el “primus inter pares”.

Dimarts passat, Panellet dels Estudiants, l’Arquebisbe de València, Monsenyor García Gasco, deia a la seua homilia en la missa en acció de gràcies que no hi havia vencedors ni vençuts i que ara tot girava al voltant de la cerca del bé comú; jo en canvi discrepe, la Fe de la gent del poble ha eixit perdent; en una disputa entre cristians no guanya ningú, perd el poble cristià i perd sobretot la Cúria i els seus oscurs cercles de poder.

I per això la frase del llop i la manada. S’ha fet un primer pas molt important però, la manada està vella i cansada, fan falta nous cadells que aporten sàvia nova a la manada, renovades forces, idees innovadores, un plus més d’energia. A la fi, conta la llegenda que Roma, la “Princeps Urbis”, la casa de Pere el Pescador, el fanal del món cristià, li deu el seu naixement a la llet d’una lloba!

"Simó, damunt d'esta pedra edificaràs la meua Església", el que no pensava mai Jesucrist és que eixa Església acabaria petrificant els cors dels fidels! Fan falta doncs, nous picapedrers i noves xàrcies de pesca. Que així siga.

Fem entre tots bona la frase "tota pedra fa paret"!

dilluns, 2 de juliol de 2007

OH TEMPS, QUÍNA MALA "FOLLA" TENS!

Duem unes setmanes d'efemèride en efemèride. Vaig començar els escrits d'este bloc celebrant els trenta anys de l'estrena als EE.UU. de l'Episode IV d'Star Wars; fa dues setmanes sonava en totes les ràdio-fòrmules la cançó "With or Without You" d'U2 ja que s'acomplien vint anys de la publicació del mític àlbum del grup irlandès "The Joshua Tree"; i el dissabte la primera cadena de TVE emetia després de dinar "E.T." per commemorar els vint-i-cinc anys de la seua estrena i tot açò viscut en primera persona. I jo que em creia un jovent!
Ara bé, la frase que més em va deixar "xafat" i pensatiu fou escoltar de boca d'un xiquet una frase en aparença totalment inòcua. Vos pose en situació, anava camí del Bar Sur per la "Ronda Sur" acompanyat per fill major del meu amic Camarasa; estàvem retrassats de la resta dels companys de sopar perquè al nano li va caure 1 Euro al terra i ens va costar un poc trobar-lo i quan per fi el vam trobar, Joanet innocentment va i em solta: "Paco, saps què? Hui és el meu "cumple", ja tinc 7 anys". Aquesta frase em va deixar trasbalsat perquè significava que els seus pares duien ja 9 anys casats i recorde com si fos ahir eixa boda ... 1998! El meu últim any de carrera!

Els pas del temps, eixe monstre que ho fagocita tot, ja està devorant-me, devorant-nos! I el que és pitjor, fent una ullada enrere vaig sentir angoixa pel vèrtig; inventariant la meua vida vaig comprobar que està buida, totalment inconsistent, etèrea ...

Em direu raro però la meua vida només em fa pensar que tot temps passat fou millor! Una cosa similar em va ocórrer el passat cap d'any, però vaig creure vore una baixada anímica pel dia del que es tractava, però ara comprobe que n'era un símptoma ...

El futur no sé el que em depararà, mes no crec que tinga preparades per a mi moltes emocions i vivències dignes de contar als nets ... El més emocionant en els últims dies fou compartir unes hores amb uns vells companys i amics de futbol, els "fenómenos" d'Alça l'Aleta que damunt enguany acompleixen ... 19 anys! No és cap menyspreu, estigueu tranquils, em vareu fer molt de bé, em vaig tornar a sentir un "ésser útil" i vos ho assegure, la meua vida necessita d'estos moments, moltes gràcies!