BON NADAL i MOLTA SALUT!

Aprofite estes lletretes per a desitjar-vos un BON NADAL i uns Reis Mags carregats d'il·lusions i MOLTA SALUT!
Amics lectors, ens veiem al 2010 i espere renovar el bloc amb més asiduitat!

P.D.- Recordeu que el Nadal també pot ser un bon moment per a lluitar per les nostres tradicions ...

ASSOCIACIÓ UNIÓ MUSICAL BOCAIRENT

Crec que no hi ha millor motiu per renovar el bloc per parlar del concert extraordinari de Santa Cecília que va oferir el passat dissabte l’Associació Unió Musical Bocairent este passat dissabte 28 de novembre, dins de les seues celebracions de la festa de Santa Cecília.
Al llarg de la meua vida com aficionat a la música de banda he de dir que si no ha segut el millor segur que està dins dels millors concerts de la Unió Musical. La qualitat i dificultat de les obres era gran i la veritat és que el resultat fou absolutament excel·lent, difícilment de superar; i vaig tindre la gran sort i honor de presentar-lo ...



L’oferiment me’l va fer el seu president, Quelo, i em va agafar per sorpresa. Encara que em va deixar uns dies per a que m’ho pensés, la decisió la tenia clara, em feia molta il·lusió.
De sobte em va passar per la ment els grans moments que vaig passar amb ells al llarg de quasi 1 any, al període que la meua PSS. Van ser uns mesos gratificants on vaig descobrir i conèixer els intestins d’una banda i a la seua gent.
Ara fa justament 10 anys d’això i tinc record inoblidables com el meu primer dia on em vaig convertir en pintor de brotxa grossa improvisat, l’anada a Mestalla, el concert a la plaça de l’ajuntament en commemoració de del centenari del Patronat, el curs de direcció amb “Chess” i “Viento del Pueblo” com a banda sonora, el Concurs Nacional de Joves Intèrprets, la senzillesa d’un geni com és el mestre José Rafael Pascual Vilaplana, o la meua amistat amb el “maestro” Norman Milanés i el meu “sergent de mili” Miguel.
Després del concert vaig poder comprovar de primera mà que eixe ambient i amor a la música està intacte i al llarg del sopar, la desfilada i el “ressopó” vaig tornar a gaudir de la vostra companyia. M’ho vaig passar en gran!



Moltes gràcies per la vostra acollida i les atencions que vareu tindre amb Mª José i amb mi. I ja vos vaig dir que podeu comptar amb mi per al que vulgueu! De tot cor.

P.D.- Les fotos m'he pres la llibertat d'agafa-les del bloc d'Olga i Nan.

UNA REFLEXIÓ REFLEXIVAMENT REFLEXIVA

Este passat cap de setmana s'ha celebrat a Bocairent la IV Mostra d'Artesania i Tradicions. El poble s'ha omplert de casetes d'expositors i venedors i per suposat de gent. Amés a més s'han organitzat activitats paral·leles al respecte com la fireta de les nacions, una publicació infantil, monòlegs o passacarrers i ballets. Sembla ser que ha segut tot un èxit de gent i de participació. Per si tot açò fóra poc el diumenge de matí es va fer coincidir amb la volta a peu.



El gran nombre de visitants (10.000 segons han dit a Ràdio Ontinyent) ha provocat moments caòtics i aglomeracions una mica agobiants que han provocat certes molèsties als estoics veïns del centre i casc històric de la vila.



Aprofitant que ara torna a estar en boga el debat sobre el canvi de les festes de moros i cristians a cap de setmana m'agradaria fer la següent reflexió sense ànim de crear polèmica ni de ser malentès. De veritat Bocairent a dia de hui està preparat en infraestructures i serveis per a carregar-se a les esquenes el pes de acollir unes festes a cap de setmana?
I torne a repetir no vull dir que estiga en contra de la proposta ni que no comprenga a la gent que hi està a favor. La meua reflexió va més enllà, em referisc a la logística local. A més a més hem de tindre en compte que les activitats de la mostra estan sota l'empara de l'Ajuntament i regulades per la Policia Local i Protecció Civil, però a les festes hi ha altres persones implicades; em referisc als membres de la Junta de Festes i a les juntes de les filaes. Si ja costa trobar gent disposada a pertànyer a elles no vull ni imaginar-me que passaria en el cas de canviar les Caixes a divendres, l'Entrà a dissabte i Sant Blai a diumenge ...

P.D.- Per cert, el projecte de canvi de les festes a cap de setmana ha tengut en compte l'opinió dels qui els agrada disparar i/o participar a la cordà?

BA-LON-CES-TO!

Vaja per davant la meua enhorabona als jugadors que formen la selecció espanyola de bàsquet que acaba de guanyar l’or europeu per primera volta en la seua història. Ha segut una victòria brillant i merescuda encara que difícil, degut a un començament de campionat dubitatiu i amb jugadors lesionats. Val a dir que el president de la Federació Espanyola ha tingut molt a vore al muntar una fase de preparació caòtica on els jugadors era el més paregut a una gallina d’ous d’or, on en cap moment va tindre en compte l’interès esportiu.



Però vull que els focos es dirigeisquen cap a l’home que ens va “enverinar” a tots amb el bàsquet de selecció. Em referisc a José Vicente (“Pepu”) Hernández. Va saber combinar a la perfecció jugadors com Jiménez, Cabezas o Garbajosa amb la generació del júniors d’or de 1999, per a guanyar brillantment al Mundial de Japó de 2006 la copa Naismith que els acreditava com a campions del món.





Després vingué la “decepció” del Eurobasket 2007 a Espanya, amb una “decebedora” segona plaça amb eixa cistella fallada a l’últim segon per Pau Gasol. A eixa competició jo mateix vaig ser molt crític amb ell perquè qüestionava el mètode de la continuïtat i no comprenia com Sergio Rodríguez i Mumbrú hi continuaven jugant, però sobretot va ser un campionat on l’afer de la lesió de Garbajosa i la seua pòlissa d’assegurança va arrasar amb tot. José Luis Sáez ja es creia l’amo absolut de tots els jugadors i començà la campanya publicitària i de màrqueting. Acabat el campionat i sense l’ajuda de la seua mà dreta, Joan “Chichi” Creus, i les marcades diferències amb Sáez el van fer abandonar-se. Va ser una llàstima perquè a Beijing 2008 quedà patent que el model no estava acabat. Aito va saber comprendre que estos jugadors sols defenen com a llops famolencs si després se’ls deixa jugar en atac com se’ls entoixe, sense pissarra ni esquemes, l’únic que val és la inspiració dels genis. La final va ser la millor de la història. A vore qui és capaç d’encistellar 61 punts en la primera part als atlètics jugadors NBA ...

El que no ha comprés de principi Scariolo ha segut açò. No pots posar comportes al talent. Va ser Marc Gasol qui pegar la manotada damunt la taula i tot va canviar ... mentrestant a la Cadena SER, Pepu era el comentarista de luxe i quan més fortes eren les crítiques en cap moment va dubtar de la selecció ni del seu cos tècnic. Després de la desfeta contra Turquia va dir que veia a l’equip en la final, però que les finals es poden perdre perquè a la fi açò és un joc ... I Pepu, humil, veia anit amb ulls plorosos i la veu emocionada la culminació de la seua obra. Malgrat Sáez, Scariolo i Orenga, els seus xics d’or eren campions!

P.D.- Per cert, el gran Sabonis cada volta que ix a la TV Orenga continua descollonant-se ...

L'ÚLTIMA NIT DE DANSES ...

27 d'agost de 2009. Última nit de danses. Per fi s'han acabat les danses, eixe despropòsit que paralitza durant 2 mesos Bocairent per a major goig de solament un grapat de bocairentins. On sembla ser que gaudeixen més els pares i iaios que ens ensenyen les seues càmers de fotos i video dins del rotgle que els xiquets i balladors ... De totes formes ací vos adjunte un grapat de fotos del que al meu parer han sigut les millors imatges de la "dansà" ...

VCF_STABAEK_27.8.09

VÍCTIMES DE LA INOPERÀNCIA

Estes fotos que trobareu a continuació són d'anit, uns minuts abans d'acabar la primera dansà. Novament la passivitat i l'arbitrarietat de la Policia Local de Bocairent a escena. Les sancions s'han convertit en una autèntica ruleta, hui no et denuncien, demà tampoc, si ets francès? et posem un cep i et denunciem, si trepitges un poc un pas de peatons, potser et denunciem ... si tens un gual i t'aparquen davant ... busca't la vida xaval ...
Els usuaris dels aparcaments al carrer sant Agustí estem farts dels fills de puta que aparquen on està prohibit i de la Policia Local que no fa res.
I això que anit fou la primera nit de danses ... vorem hui ...







P.D.- Anit va ser la primera nit de danses, 51 parelles. Tot un èxit. El poble paralitzat per 102 persones ...

¡ALÓ, PRESIDENTE CABRÓN!

L'any passat per estes dates li vaig dedicar un bon grapat "d'elogis" i "piropos" al tirà i dictador Fidel Castro. Fent bona la dita castellana de "mala hierba nunca muere" continua el molt cabró aferrant-se a la vida ...
Però això ara no toca. Em ve de gust dedicar-li l'article a un altre malparit que va camí de convertir-se en un altre dictador dels que faran història. Em referisc al "farandulero" mala folla d'Hugo Chávez, ja sabeu, el pixorro eixe que té un programa a la TV de Vaneçuela amb camisa roja i que s'autoproclama hereu de Simón Bolívar. La veritat és que em podeu dir que el paio ha guanyat el poder mitjançant unes eleccions. És veritat; però, ho ha fet aprofitant-se de la gran merma de llibertats que ha perpetrat mentre hi és al poder. L'ultima barrabassada la de fer tancar tots els mitjans de comunicació opositors a ell amb l'excusa de dir que cometen delictes contra la seguretat de l'estat! Tindrà cara dura el tio!?
La qüestió és que un any després, hi ha un personatge que em cau ja una miqueta més mal que Fidel! El presentador de "Aló Presidente" és un dèspota amb totes les de la llei!
Si em caurà mal esta persona que per uns moments vaig tindre simpatia pel rebesnet de Felip V!

Ale, que passeu tots i totes unes bones vacances ..

P.D.- Continuem sense noticies de Dalport ...

LLEVA'T TU QUE EM POSE JO ... UNA ALTRA VOLTA!

Esperpèntic, còmic però, sense gens de gràcia, ridícul espantós, de sainet, fastigós ... i tots els adjectius despectius que vulgueu posar-hi. Els valencianistes estem patint un atac a la línia de flotació més íntima, un torpede al centre del nostre cor. Més enllà de títols o fracassos, victòries o derrotes, alegries i tristeses, per damunt de tot està el nostre sentiment de ser del VCF i la nostra dignitat.

Es veu que tenim la mala sort d’haver de suportar les excentricitats dels nostres milionaris que tenen la puta mania de ser del VCF. Què no hi haurà ningun valencianista ric amb trellat? Quadrilla de inútils àvids de poder i de figurar. No se’n salva ningú. Faltava la pantomima i sainet del nou salvador de Mestalla, Vicent Soriano més conegut com el “Pinocho de Puçol”, un nou profeta que amb l’únic aval de la seua cara dura i fama de mentider torna a la càrrega ... pixorro, a vore si te n’assabentes ja d’una que ja no queden serps per a encantar!

Ara quan pareixia que amb Manolo Llorente (torna a complir-se la dita de que “més val roïn conegut que bo per conèixer”) tornava una línia de seriositat a la direcció del club, ara que les tropes mediàtiques mesetaries havien vist com el seu imperialisme havia segut vençut, havíem assistit a la bufetada moral que havien rebut per part nostra Valdano i el tio Floren. ara va i esclata el “Soriano Gate”, més conegut com el timo de l’estampeta o el tocomotxo ... Ja n’hi ha prou!

Silla, Tuzón, Peris Frígola, Cuquerella, Cichella ... vosaltres també sou culpables d’igual forma que Soler, son pare i les autoritats polítiques que els van dur sota pal·li al VCF.

M’agradaria tragar-me este article perquè Soriano hagués dut 500 milions d’euros però em pense una altra volta no sonarà la flauta, més bé ja estic escoltant de fons la cançoneta dels pallassos de la tele ... “Había una vez ... un CIRCO ...”

HA NASCUT DAVID BLAI

Mes i mig després de l’última entrada al bloc ja va sent hora de deixar de banda la meua inactivitat. Precisament el divendres passat, sopant amb l’equip de futbol-7 d’Alça l’Aleta, em van pegar un toc d’atenció al respecte i la persona que ho va fer fou José Blas i li vaig dir mig en broma mig en serio que estava esperant a publicar la noticia de la seua paternitat.

Doncs, ja està ací. Amb una setmana anticipada hui ha nascut David Blai Llobregat Álvarez, fill primogènit de Núria i José Blas. A més dels pares i la família, els amics de Festasa també ens congratulem amb el natalici. A la fi ja som tios!

José Blas i Núria, enhorabona! Sols vosaltres sabeu el gran goig i alegria que representa el naixement del vostre primer fill.

David Blai, els tios de Festasa t’obrim les portes ... has de saber que per culpa teua ton pare des de hui està d’any sabàtic!

P.D.- Merda d'estiu, calor sofocant i sense futbol ... açò no hi ha qui ho suporte!

FESTA DEL BARRI DE LA MARE DE DÉU DELS DESEMPARATS

Este cap de setmana passat van tindre lloc els actes centrals de la Festa del Barri i Ermita de la Mare de Déu dels Desemparats de Bocairent. A diferència de l'any passat, esta edició l'oratge ens va respectar, encara que, minuts abans de començar la diana del diumenge, estava plovisquejant.

Dissabte passat va fer-se l'Acapte pel barri i les seues rodalies acompanyats pel grup de tabaleters i ximiriters de l'Aljub que any rere any ens fan costat en la nostra festa. Amb este acte s'aprofitava per repartir el programa d'actes.

El dissabte de la vespra començava amb els carrers engalanats amb les banderetes típiques i els cobertors de la Verge. Al migdia tocava el acostumat volteig general de campanes i la disparada de coets i tronadors. A boqueta nit, s'inaugurava a la seu de la comissió l'exposició d'estampes i postals bocairentines antigues de la col·lecció de José Llorca. Al mateix temps el "rasca-rasca" de la tómbola també anava en marxa.

El diumenge de la festa començava de bon matí amb la diana pels carrers del barri acompanyant al so dels masclets les alegres notes de l'Aljub. Després de la missa oficiada íntegrament en valencià, se celebrà una multidudinària processó. El seguci el tancava l'AUM de Bocairent que va interpretar l'Himne de la Mare de Déu a l'acabar la processó. I com que ja havíem fet gana, a la placeta de Sant Tomàs es va preparar un esmorzar popular per a tots els que van voler acompnayar-nos en la festa.

Al llarg d'esta setmana té lloc a l'ermita la novena. L'acte de cloenda de les celebracions serà el concert de la Banda Jove de l'AUM de Bocairent a la placeta Joan de Joanes el proper diumenge 17 de maig a les 18:30 hores de la vesprada.

Ací vos adjunte els diferents enllaços de les fotos de la festa.

L'Acapte_09

Banderetes_09

La Vespra_09

La Festa_09

BANYERES DE MARIOLA - BUJUMBURA

Diu la Wikipèdia que Bujumbura és la capital i ciutat més populosa de Burundi amb un cens de més de 400.000 persones. Està situada a l’oest del país a la ribera nord-est del llac Tanganica. Burundi és el novè país més pobre del món i l’alfabetització no arriba al 50% de la població.

També a la Wikipèdia trobem que Banyeres de Mariola és un poble de 7.193 habitants situat al nord de la província d’Alacant. A la Guerra de Successió de la Corona d’Aragó va defendre la causa borbònica i el mateix Felip V, qui va manar cremar Xàtiva, li va atorgar el títol de vila reial i el privilegi de "Muy Noble, Fiel y Leal".

Divendres 24 d’abril de 2009. Vora les 11 del matí, tornant d’Alcoi per la carretera que creua aquesta població em vaig trobar amb els festers i músics que començaven la batalla del dia de les ambaixades. La carretera estava tallada en un sentit per la policia local deixant solament un carril per als dos sentits de circulació. Incomprensiblement, sent una competència exclusiva de la Guàrdia Civil no hi havia cap membre present de la Benemèrita. El més lamentable fou comprovar en directe la falta de sentit fester i civisme. Els festers (??) amb rialles i de forma delictiva ens feien partícips de la festa (??) disparant-nos als cotxes i motoristes que per allí transitàvem amb el beneplàcit de les autoritats policials, festeres i resta de veïns del poble. La qüestió travessava el gamberrisme i es convertia en un acte propi de la “kale borroka”.
Fora de les “tipities” clàssiques entre els pobles veïns em vaig enutjar, no ja per la preocupació per la meua integritat i la del meu cotxe sinó per la integritat i dignitat dels Moros i Cristians. Els que hem treballat per la festa de Moros i Cristians i lluitem per a que mantinga les seues arrels i s’adapte als temps actuals, estes actituds ens fan nosa. Estes accions fan que des de fora ens fiquen a tots els pobles dins del mateix poal i que si s’agafen mesures contra estes malifetes les conseqüències les paguem tots per igual. Després venen les lamentacions perquè la Unió Europea promulga normatives que limiten l’esperit ancestral de les cordaes o ens queixem de que cada volta és més difícil disparar al dia dels trons o que sols es pot arreplegar un quilo de pólvora ...

18 DE MARÇ DE 1919

El promès és deute i després de l’angoixosa victòria del VCF a Santander queda temporalment desconvocada la vaga de publicació. Però, ara hi ha que tornar a publicar ... complicat després de tantes setmanes sense fer-ho però faré ús de l’oportunitat del moment i de la temàtica.

Efectivament, dimecres passat, 18 de març de 2009, el VCF complia 90 anys d’existència. Ha arribat l’hora de fer-li un merescut homenatge a este club de futbol tan peculiar i amb una idiosincràsia tan marcada. Ara que amb tota probabilitat està vivint els moments més difícils de la seua vida amb un estat quasi terminal no s’ha pogut celebrar esta efemèride com cal, com veritablement es mereix l’equip de la rata penada. Però el futbol són principalment sentiments i no entén d’accionistes, passius, venda d’actius ni de concurs de creditors ...

Per altra banda, ara totes les seccions d’esports dels mitjans de comunicació valencians ens van a bombardejar d’articles i programes especials i historiogràfics. Per tant, la meua ullada vol ser més personal i íntima, per tant vaig a parlar-vos del que he viscut jo en carn pròpia. Si tenim en compte que la meua data de naixement és 1975, el primer nom que em ve a la ment és Mario Alberto Kempes, el més gran. L’home que va llançar el nom del VCF al món.

1980 va suposar el primer partit que recorde d’haver vist per TV. La final de la Recopa contra l’Arsenal. La vaig vore amb el meu iaio Paco “el Rellotger”, pròrroga i penals inclosos; he de reconèixer-vos que el partit em va resulta llarguíssim ...

No hi ha que oblidar el nom de Tendillo. El seu gol contra el Real Madrid va salvar-nos miraculosament de la segona divisió, categoria que vam tornar a visitar efímerament uns anys després gràcies a la sapiència de Don Alfredo Di Stéfano a la banqueta. Després vingueren Arturo Tuzón, Espárrago, Penev, Paco Roig, Judes, Cúper, Benítez ... Ai! Quant que t’enyorem ! I així fins als tristos dies actuals ...

Però vull centrar-me a la meua primera visita a Mestalla. Tindria jo uns 15 anys i recorde que era un diumenge a les 5 de la vesprada, com és preceptiu, i immers a la setmana fallera. Era l’any del subcampionat de Víctor Espárrago amb els Penev, Fenoll, Arroyo, Quique, Ochotorena, Toni, Giner, Fernando, Nando, Arias ...
Feia una vesprada de sol i primaveral. Recorde que vaig entrar de bades perquè a un amic d’un amic li van regalar 10 invitacions. Tots cap a dins per la porta 27 d’aleshores, al Gol Nord junt als Yomus a l’antiga general de peu. Eren els anys en que estaves veient el futbol i per darrere et feien apartar a l’esgraó de baix perquè estaven estirant una traca o anaven a tirar uns masclets amagats dins d’un barret de palla. La policia es barrejava entre els aficionats, una policia que encara no vestia de blau obscur com ara, “esos de marrón, de que equipo son?”

Jugàvem contra un bon Real Oviedo, entrenat per Jabo Irureta, o era Ivan Brzic? Un equip que ara juga a la 3º divisió asturiana i que tenia jugadors com Viti, Elcacho, Gorriarán, Bango, Carlos ... Vam guanyar el partit per 3-0 amb gols de Penev, “Lubo, Lubo” (de penal), Emili Fenoll i Toni “Lambada” . El meu ídol era Penev però el que no oblidaré mai serà una passada amb l’exterior del peu de 40 metres obra del mestre Fernando i un tall de baló a un contraatac de l’Oviedo obra del gran i elegant Ricardo Arias.

Soc del VCF, què passa? Complim 90 anys i estem d'enhorabona! Amunt!

VAGA INDEFINIDA

ESTE BLOC ESTARÀ EN VAGA INDEFINIDA DE PUBLICACIÓ FINS QUE EL VALÈNCIA C.F. NO TORNE A GUANYAR UN PARTIT!

FA MOLT DE TEMPS, EN UNA GALÀXIA MOLT, MOLT LLUNYANA ...

El cap de setmana passat em van regalar pel meu aniversari un viatge a Madrid amb l'objectiu de visitar la "STAR WARS EXHIBITION" que se celebra des del mes de novembre i que ve directament de París on fou un èxit absolut. L'exposició recull més de 250 objectes originals de la saga Star Wars seleccionats personalment pel mateix George Lucas. El resultat és un passeig per una galàxia molt, molt llunyana que posa els pèls de punta!

Veritablement puc dir que vaig vore acomplit un dels meus somnis! GRCS gg!

Llargues cues per comprar els tíquets i per a l'entrada

Un dels guàrdies jurats ...

I a la recepció ... RD-D2 i C-3PO!

Chewacca i el cap del wookies

De perfil acollona ...

Xiu-xiurriu-xiuxiu-wiiiiiuuuuuuuu!

I a la fi ... arriba el moment més esperat!

DARTH VADER!!!!
(amb els botons roig i blau de "on/off" inclosos!)

L'escorta d'èlit de l'Emperador Palpatine

Boba Fett & Jango Fett

El mestre Yoda a tamany real

Benvinguts a l'estació de combat Death Star

Soldat d'infanteria imperial

La veritat és que Darth Maul i Dooku mereixien un final millor ...

"Fes-ho o no ho faces, però mai ho intentes ..."

Vos en recordeu de Naboo?

Per cert, sense notícies de Jar-Jar Binks! (Per sort!)

Que la "Força" vos acompanye!

"ABRAZO FESTERO" 2009

S’acosta la primera setmana de febrer i Bocairent es transforma; els moros i els cristians prenen els carrers en una armoniosa, melòdica i pacífica barreja de bàndols (que no lluita) i música. Soc un enamorat de la festa i reconec que la meua forma d’entendre-la no és la majoritària però això no és motiu per a no haver-hi convivència ni bons ratets entre els amics i companys de filà. És hora d’oblidar-se per uns dies de la crisi, les hipoteques els problemes de la feina i els disgustos futbolístcs.

L’entrà dels Espanyoletos, la diana dels Granaders, els jocs malabars de les navalles dels Contrabandistes, el Piquete dels Suavos, les “marmotes” dels Estudiants, la ceremonial desfilada dels Moros Vells, la “serpeta” dels Marrocs, la jovialitat i les barbes dels Moros Marinos, la disparà dels Mosqueters ...

Com va dir l’actual alcalde Bocairent, Josep Vicent Ferre quan fa uns anys va ser mantenidor de l’Homenatge als Capitans i Festers veterans ... “VOS DESITGE UNES BONES I PACÍFIQUES FESTES!”

P.D.- La foto que acompanya a l’article representa tot el que he escrit. Dos germans amb dues formes diferents de viure la festa però totalment compatibles i que a més a més omplin de goig a cadascú dels dos!

"E PUR SI MUOVE!"

Heus ací que ja hem passat el Nadal, Cap d’any i la nit de Reis. A Bocairent encarem ja un mes de gener carregat d’il·lusió i optimisme malgrat la crisi econòmica que ja és ben palesa a totes les llars del nostre poble; però venen festes i ens evadirem per uns dies de les penúries de la quotidianitat.

Encetem un any igual que el vam acabar, guerra a la franja de Gaza, tensions entre Rússia i Ucraïna, violència de gènere, les sagnants i cruentes guerres intestines del continent africà, els mateixos dictadors i tirans continuen al seu lloc ... per a què seguir? Cada vegada em resulta més estrany escoltar que els éssers humans som l’espècie més desenvolupada i racional. Quina ironia, no? Hui en dia sembla ser que som tan racionals que fem de l’autodestrucció el nostre leiv-motiv de vida ...

Malgrat tot açò, hauríem de mantindre una xicoteta flama d’esperança. Recentment he visitat la ciutat italiana de Florència. Allí, a la capital de la Toscana, he pogut comprovar com l’home també és capaç de fer coses meravelloses, de com es pot viure per a crear bellesa ... I si en temps pretèrits ho hem fet, alguna cosa bona quedarà al nostre ADN ... Per tant, encara que semble superflu, de tant en tant convindria pensar en Donatello, Leonardo, Galileo, Rafael, Michelangelo, Giotto, Botticelli ... O si més no, perquè no fer un clon d’algun Medici?