ADÉU VACANCES, HOLA SETEMBRE!

Ha arribat la temuda primera setmana de setembre, eixa traumàtica setmana de la síndrome post-vacacional. Però per a que tornen les vacances ha de passar setembre i jo per sort aculleisc este període de bon grat i amb monacal resignació. És clar que si no has tingut unes bones vacances és més difícil però en el meu cas han segut unes vacances fantàstiques. Si l'estiu de l'any passat fou impresionant, el d'enguany ha segut d'escàndol, així que al mal temps bona cara i anem a per les de l'any que ve!

No volia començar amb acritud i per tant deixaré uns dies abans de dedicar cap mena de gloriós homenatge a qualsevol personatge / país del "chichinabo" ; però això si, queda obert el termini per a que em feu arribar qualsevol "suggerència" ...

"Camarada" Fidel ... va per tu!

CAMARADA "TIRANO" FIDEL

Feia alguns dies que estava a la recerca d'un tema per a fer un article nou i no en trobava cap. I com que hi ha que renovar-se o morir havia pensat eixir del pas amb un post sobre les vacances i el bon rotllo però com que no en tinc encara de vacances com que no tocava, més be no em sentia motivat. Necessitava alguna cosa amb picant i mala llet per a acomiadar-me de vosaltres abans del descans estival i tampoc trobava res ja que ara està de moda parlar sobre les olimpiades de Beijing 2008 i la inexistència dels drets més bàsics de les que fan gal·la les autoritats xineses, però jo ja he parlat sobre aquest tema així que ... en estes últimes hores he vist la llum ... Fidel, t'ha tocat, per fill de puta i cabró!

Anit a la2 de TVE van emetre un documental d'Oliver Stone dedicat a la persona d'este despòtic tirà que du 50 anys fent la mà a Cuba, als cubans i als ciutadans normals d'este món. La veritat és que Oliver Stone no comprenc com va tindre l'estúpida idea de fer-li aquest pseudo-homenatge, la palla mental que es va fer el director de Platoon és de les que fan època! He de reconèixer que vaig vore molt poc perquè em podia la mala llet ... però resulta que a Bocairent enguany torna a estar de moda com a destí vacacional l'illa caribenya ... Era l'empentonet que em faltava per a dir lliurement el que pense d'aquest dèspota. No crec que em llegeisca però si ho fas m'agradaria dir-te que "te digo esto porque me sale de los cojones, huevón; y porque en mi país la gente tiene LIBERTAD, hijodelagranputa".

Este malparit ha convertit en unes dècades un país amb un potencial inmens en una nació del 3er món on la gent que no fuig del seu règim, es queda perquè no coneix res millor, és a dir, ha convertit a la societat cubana en una societat cómoda i passiva; malfaenera en la seua majoria, per a que pegar-li voltes al nano!

Gràcies a ell tenim engendres com les FARC o Hugo Chávez, guerres com les d'Angola i indirectament, Guantánamo. T'has cobert de glòria "comandante"!

No he estat mai a Cuba ni crec que vaja mai, odie el clima tropical, la humitat, el rom, les platges i la música cubana, però sobretot odie la pobresa i la carència de drets fonamentals així que "Comandante" Fidel, fes-nos un gran favor, mor-te ja d'una vegada i deixa'ns tranquils!

P.D.- Esta volta no vaig a admetre que em critiqueu diguent que la gent d'allí viu feliç, sigueu almenys un poc originals!

JO TENIA UN IAIO QUE LI DEIEN TÒFOL ...

Vos pareixerà aquest article una soberana tonteria però em venia de gust escriure'l perquè em pareix un fet que té un rerefons molt preocupant i també perquè li ho havia promès a un amic meu.

Doncs resulta que el passat dijous, 10 de juliol, per a ser més exactes rebia un correu electrònic de l'abans esmentat amic ( xè, Jup, per a què pegar-li més voltes!) on em deia que quína poca vergonya, que era Sant Cristòfol i no havia vist cap quadrilleta de xiquets i xiquetes remullant-se i arruixant d'aigua als "indefensos" peatons ...

Jo encara recorde amb nostàlgia quan es convertia en tot un repte passar en eixa data per la font del Ravalet o de la Plaça de l'Ajuntament ... la poalada estava quasi assegurada, això si no et tiraven dins la font! També hi havia de "valents" que s'ajudaven de la impunitat dels terrats per fer ús de les safes ... Quína enyorança!

Vos vaig a contar una anècdota. Farà 9 ó 10 anys, un company meu d'estudis d'Alacant em va convidar al seu enllaç matrimonial. La cerimònia se celebrà a Sant Joan (poble) i un amic meu que també venia amb mi a la boda em va indicar que anès en compte que a l'altra vorera del carrer uns "gamberros" estaven amb poals mullant a la gent que passava per les seues rodalies ... de vandalisme, res de res! Era 10 de juliol i estaven complint amb la tradició! La meua sorpresa i alegria fou molt gran i a més a més ... al bell mig d'Alacant!

És per açò que em va impactar el correu de Jup. Duem ja molts lustres preocupats i ocupats en guerres i batalles intestines, que si la llengua que parlem es diu d'una manera o d'altra, que si les normes del Puig o les de Castelló, que si amb el blau o sense el blau, que si Almansa i Felip V i ... a la merda tot! Els xiquets ara resulta que no saben el calendari/santoral de les tradicions més arrelades del nostre poble! Al meu humil parer açò està per damunt de totes les disputes "oficialistes". Quí si no, són els futurs emisaris de les nostres tradicions?

P.D.- Aquest article va dedicat a Jup, ja que com segons ell ja no coincidim ... per a que veges que almenys sí que ho fem a la xàrcia de xàrcies ...

BRAVO SENTUM, BAVISSIMO!

Vos he de reconèixer que este matí quan m’he despertat, la meua intenció era dedicar-li este nou article a Andreu Palop pel gest que va tindre anit al posar-se la samarreta d’Arkonada quan arreplegà el títol de Campió d’Europa de mans de Michel Platiní. Fou un homenatge senzill però que a més d’un ens va aborronar ... Passada la mitjanit fou entrevistat al programa El Larguero de la Cadena Ser i va contar la seua plorera de fa 24 anys al vore al seu ídol caigut. Ho he reconsiderat i he decidit que no. Que a Arkonada jo ja li havia fet el meu homenatge i que posar les paraules i l’actitud de Palop seria pecar d’egocentrisme perquè no puc negar-ho, quan escoltava anit a la Pantera de l’Alcúdia era com si m’escoltés a mi mateix i hui no toca que jo mateix em tire flors ...

Així que sense entrar el polèmiques supèrflues i polítiques crec que el triomf de la selecció espanyola ha fet feliç a moltíssima gent i no tant a una altra part (que també tenen el seu dret). Però si hi ha una persona que s’ho mereix és Vicent, més conegut per Sentum als cercles dels blocs bocairentins. Es tracta d’un amant al futbol sense parangó; igual gaudeix del joc del seu Barça, com se’n va a Mestalla a vore un partit de Champions del VCF, o segueix la Sèrie C italiana o escolta per la ràdio una dramàtica promoció d’ascens del seu estimat Southampton ...

Però si destaca per alguna cosa és que per davant de tot és que sempre ha avantposat els seus sentiments al colors de la Selecció Espanyola. Quan que vas patir amb l’eliminació a USA’94! O a Korea’02! O amb el maleït penal del vetust, caspós i ja per fi antic “Siete de España” ... i tantes i tantes decepcions i arbitratges nefastos ... Ahir definitivament passaven a l’oblit noms com Cardeñosa, Raúl, Al Ghandour, Sandor Puhl, Julio Salinas ... Ahir per fi, l’equip del teu cor, ESPANYA, va “campeonar” ...

Per això, minuts abans de que Platiní fera entrega de la copa a Casillas, nosaltres, els teus companys de la Penya Abadia et vam proclamar com a campió. Vas patir més que ningú però quan es va acabar el partit la teua cara de felicitat no podia comprar-se amb diners, tu t’ho mereixes més que ningú! I ara ... que açò no pare ... Southafrica 2010!

I que collons, VISCA EL FUTBOL!!!!

LUIS MIGUEL ARKONADA, eskerrik asko!

Per encetar les entrades del mes de juny no podia obviar el futbol; bé, la veritat és que a mi no em cal cap mena d'excusa per parlar de futbol, jejeje ...

El passat dissabte 7 de juny començava a la ciutat suïssa de Basilea la EURO 2008 Austria-Switzerland. Anit, l'Oranje li va clavar tres xitxarros als meus Azzurri i en menys de dues hores li toca el torn a la sempre desil·lusionant Espanya.

Però aprofitant este event vull parlar d'un personatge al qui sempre he admirat. Luis Miguel Arkonada fou el primer gran ídol i heroi de la meua infantessa; quí no li demanava als Reis la samarreta blau-puríssima amb el pit i les mànegues negres? I com no, eixes "famoses" mitges blanques que prou maldecaps li dugueren al pobre ...

Amb ell i junt als Celayeta, Satrústegui, Zamora, Periko Alonso, Larrañaga, Górriz, Gajate, López Ufarte ... tots el xiquets de la meua generació vam crèixer amb el nostre cor txuri-urdin ... però per damunt d'ells, Arkonada volant per la gespa i el fang del mític i inoblidable camp d'Atotxa ...

Fruit de tot açò i molt probablement perquè el Nostre Senyor no em va donar un cos de "fino estilista" vaig haver de convertir-me en porter per haver de jugar al futbol i vos recorde que per aquell temps i a un poble, jugar al futbol era sinònim de tindre amics, és a dir, o jugaves al futbol o no existies! És per això que comprenc la soletat del porter i la injusta llegenda negra que sempre ens acompanya; però el que no podem obviar és el vil oblit i terrible càstig que li vam retre després de la fatal errada contra França al Parc des Princeps a la final de la Euro 1984 ...

Per als qui no se'n recorden, gràcies a Arkonada (i a Maceda) Espanya va eliminar a la RFA i a la meravellosa Dinamarca de Morten Olsen, Lerby, Michael Laudrup, Elkaer Larsen ...

Fa un parell de setmanes, el programa Informe Robinson de Canal+ li va retre un homenatge merescut. Arkonada amb ulls vidriosos va visionar la famosa jugada per primera volta però no va mostrar a la càmera cap tipus de racúnia, va dir que això és el fútbol i així és la vida dels porters ...

Després d'eixa final, Arkonada continuà sent el capità de la Real Sociedad de S.S. per molts anys més, jugant a un nivell altíssim, fins i tot guanyant la Copa del Rei de 1987 a Saragossa ... A finals de 2007, José Ángel de la Casa li feia una entrevista al diari El País i a Arkonada se li va escapar este lament: "com soc de Guipúscoa i no vaig jugar mai al R. Madrid ...".

Tal volta este pensament en veu alta resumeix en certa manera els mals endèmics de la Selecció Espanyola ...

P.D.- Per als desmemoriats, afegiré que a banda de l'errada d'Arkonada i de Platiní, amb França jugaven entre altres Luis Fernández, Trésor, Amorós, Tiganà, Girese ... agarra't que ve corva!

UN ANY I DUES SETMANES ...

El 14 de maig, dilluns, de 2007 naixia este bloc amb una clara intenció; m'encontrava en un moment d'estrès que em feia falta cercar alguna vàlvola d'escapatòria perquè la cosa no em rutllava gens bé dins del meu cap. Internet i els blocs va ser el mitjà escollit i el 30 aniversari de l'estrena als EE.UU. de la primera pel·lícula de la saga d'Star Wars l'excusa. La veritat és que en els darrers mesos la intenció i temàtica ha anat derivant per camins insospitats al seu començament. Jo ja tenia experiència al món dels blocs per ser l'administrador en cap del bloc de Els Fadrins amb més de 2 anys d'existència i més de 25.000 visites però, buscava una cosa més íntima, més personal on poder enutjar-me, plorar, riure ... explorar en definitiva els sentiments més interiors i naturals que cadascú duem dintre nostre. I de fet crec que ho he aconseguit.

Per posar-li alguna "pega" ... la meua poca disposició a escriure, i mira que ho faig de puta mare però em costa. Haurè de contractar-me un "negre/a" com l'Ana Rosa Quintana per a que ho faça per mi?

Més de 5.000 visites em fan pensar que alguna cosa d'interessant haureu trobat, per tot açò moltes gràcies a tots i a totes.

Si alguna cosa he tret en clar al llarg d'este últim any és que contrariament al que pensava ... MAI tot temps passat fou millor!

Els bons moments viscuts hi ha que recordar-los amb enyorança si voleu però he descobert que el MILLOR ESTÀ SEMPRE PER ARRIBAR, però no hi ha que quedar-se a casa assegut i esperar-lo, TREU EL MILLOR DE TU MATEIX I VES A PER ELL, almenys sempre ens quedarà el consol d'haver-ho intentat i amb això i sense que seveisca de precedent difereisc completament del mestre Yoda ...

Vos estime cabrons!

LA MALEDICCIÓ DEL Nº 6

Ara que ja està tot el peix venut ha arribat el moment de tirar la vista enrere per fer un anàlisi profund, seriòs i tranquil de la temporada del VCF. Una temporada en que s'ha guanyat un títol i que no s'ha pogut celebrar com cal. Jo per exemple vaig començar a repassar la premsa relativa a la final de la Copa el passat dimecres després d'haver guanyat al Saragossa amb el solitari gol de David Silva. Però per fer tot això ... "Doctores tiene la Iglesia" ...

Jo vaig a centrar-me amb un aspecte que m'ha partit el cor. Recordeu el 4 de maig de 2002 al camp en obres de La Rosaleda de Màlaga? Jo tinc enmarcada en la meua habitació la portada del diari Las Provincias del dia següent, la febra taronja passejava a muscles a un jove capità de La Pobla Llarga, David Albelda.

Des de l'època de Puchades, el número 6 del VCF ha sigut sinònim de grans jugadors que van acabar sent capitans de l'equip, les rates penades de l'escut; però per una cosa o per altra la cosa no ha acabat bé. Salvant a Don Antonio (Puchades), podem parlar de Pep Claramunt que una volta retirat del futbol ha passat amb més pena que glòria pels estaments tènics valencianistes amb estrepitosos fracassos.

Qui no recorda a Gaizka Mendieta? arribà un estiu i la calentura (mai millor dit) se li'n va pujar al cap i va començar un tortuòs camí sense romb a la S.S. Lazio, Barça i finalment al Middlesbrough on s'acaba de retirar. És cert que les greus lessions l'han rematat.

I què fem amb Albelda? Ha passat d'heroi a villà i probablement per estar mal assessorat s'ho ha guanyat. Se'n ha passat al costat oscur, ha fet la vista grossa i s'ha tornat un llepó. Estic per dir que la demanda laboral contra el VCF ha sigut el de menys. Jo no puc entendre com tots aquells que li van declarar la guerra quan encara cedit al Vila-real va lessionar a Juninho o els que el van titllar quasi d'assassí quan va amargar el debut de Zidane a la lliga espanyola, ara són els seus amics i valedors. El diumenge a Orriols possiblement va jugar els últims minuts amb la samarreta valencianista i no vaig sentir llàstima, la foto que acompanya este article em va partir el cor!

Albelda al palc privat del Bernabèu del diari AS enmig de Alfredo Relaño (director d'AS) i Damià Vidagany (un altre que se'n ha passat de bàndol) saludant a l'impresentable de Tomás Roncero que en el seu dia va demanar que exclogueren a Albelda de la "Liga de las Estrellas".