Bocairent, Alfafara, Flandes, Ontinyent i ... Banyeres!

Malauradament ha arribat el final de les vacances, ja s'escolta de fons la xirimita, el tabal i "El Final del Verano" del Duo Dinámico. Un any més "Chanquete ha muerto" i torna l'encisadora melodia del "tititití tití tititití" dels gols de la lliga de futbol; tornen a aparèixer les boires i la frescoreta per Bocairent.

Particularment ha segut un estiu molt versàtil, molt mogut, on he tornat a sentir-me jove. Després d'uns mesos soporífers i de mala llet perpètua va arribar el Panellet dels Suavos al mes de juny i ... encara no he parat en torreta! He tornat ha gaudir de la vida i dels amics i les amigues. Això d'anar-se'n al llit a les primeres llums del dia següent ha tornat a ser una edificant sensació, torne a estar en forma!

Panellets dels Suavos, Estudiants i la Junta de Festes, XII Hores de Futbol, Berbenes d'Alfafara i la "Malena" en Banyeres, sopars i extenses i terapèutiques xarrades entre companyia amiga (i guapa) ...

I com no, el tradicional viatge de vacances, enguany vaig fer un recorregut per l'antic territori de Flandes (nord de Bèlgica i Holanda); Brussel·les, Bruges, Gent, Rotterdam, Delft, Amsterdam, Den Haag, l'enigmàtica regió de Frísia ... Uns bons dies per a desconnectar, beure bona cervessa i per tornar-te a posar de mala llet, cagar-te amb Iberia, desesperar-te en la T4 de Barajas i haver de tornar-te a comprar a l'extranger una maquineta d'afeitar ...

I al tornar ... m'esperava un estudi antropològic a Ontinyent, el fill de Luis Miguel Dominguín actuava al Poli d'Ontinyent i efectivament, hi hagué alguns moments en que més que un concert pareixia una "becerrada" sense picadors. De totes formes no va ser una pèrdua de temps, m'ho vaig passar de bon troç millor que a la cavalgada i no es pot oblidar que generacionalment em toca un poquet del seu repertori musical. Reconec que al paio encara li queda corda damunt de l'escenari on destil·la sexualitat pels quatre costats; el tio és un provocador i ell ho sap i per això ho sobreactua. De fet, el estar tan de prop d'ell me'l va fer vore'l més humà, més mortal ... baixet, demacrat, panxudet (no deuria haver-se llevat la camisa negra, ho dic per experiència) i unes entrades que comencen a ser dues autopistes de tres carrils! Però bé, des del punt de vista artístic ... no es pot estar damunt de l'escenari durant 30 anys només amb la perxa, el fill del "Capitán Trueno" té algo ... i prou d'este tema!

La berbena de després a la Plaça de bous va estar molt bé, sobretot per l'ambient "càlid" que hi havia i pel retrobament després d'algunes setmanes amb vells companys/es ... però la qualitat musical del grupet, ejem, hi hagué moments que pareixia un karaoke! Així i tot no hi ha que llevar cap mèrit al titàtic esforç que any rere any fan els majorals de Sant Agustí per animar el "cotarro" estiuenc, gràcies pel vostre treball desinteressat i no defalliu!

I per últim ... hi ha que tornar a la feina, de nou he hagut de creuar la fita del terme i pujar a Banyeres, però el dia menys esperat tornarà febrer!

Flower of Scotland

Diuen que d'il·lusions també es viu; si este aforisme és cert jo faig fer realitat un vell somni, anys enrere (ara fa 5 anys) vaig visitar Escòcia i vos puc assegurar que han segut els millors dies de tota la meua vida. La veritat és que la vida sedentària que porte, buida d'emocions i amb un present i futur més bé gris i lacònic no crec que em depare res d'inoblidable, però almenys m'he fet alguna cosa de profit ...

Hui he despertat ple de melàngia i nostàlgia sempre pensant amb el meu "gloriós" passat, he obert un vell (i polsós) àlbum de fotos i heus ací una mostra del que m'he trobat ...

Edimburgh, un plaer per als sentits, no hi ha paraules ni imatges per descriure-la, heu d'estar-hi, viure-la ... màgica, eterna, bella!

Royal Mile i el Fringe Festival ... paga la pena perdre's-hi ...

Runes d'Urquhart al Loch Ness ... continuem sense notícies de Nessie ...

Castell D'Eilean Donan, on pots sentir-te immortal, veritat Sir Connery?

Sabieu que els scots afirmen amb fermesa que ells són els inventors del futbol i que Glasgow és la seua Jerusalem?

Hampden Park, el temple del futbol escocès i seu del National Scotish Football Museum ...

... i al seu interior una "Vecchia Signora", la Dama Orelluda, tan prop i llunyana alhora ...

I com no, la casa dels "Lisbon Lions", Celtic Park, on Jimmy Johnstone ens recordà a Garrincha ...

Robert "The Bruce"

Stirling's battle field ... a la fi, crec que Mel Gibson ens la va "pegar" a Braveheart!

I per acabar, lleve'm-li un poc de bucolisme a la cosa ...

Salut, sláute, cheers!

May The Force be with you ... my friends!

Ja fa algunes setmanes que tinc abandonat este blog i la veritat és que tenia moltes idees i articles pensats per a introduir-los, la majoria molt àcids i crítics amb els temes d’actualitat que han saltat a la palestra els últims dies.

Sobretot tenia previst com a punt fonamental parlar i despotricar sobre els bisbes espanyols i la seua Conferència Episcopal i en especial el seu portantveu, Monsenyor Juan Antonio Martínez Camino.
Aquest personatge representa a l’Església més caduca i allunyada de la realitat social que vivim i que mai hem conegut. També volia parlar del seu gos de presa, dòberman si voleu, l’ínclit Federico Jiménez Losantos, que des del púlpit de la Cadena COPE no para de desvariar i encabronar al més comú dels mortals, però ...

Ja està pegant el calor de valent i bufant una descomunal ponentada i m’he abandonat a la més absoluta gossera per tant, deixarem de banda estes elucubracions per al futur i per si de cas no actualitze este espai a curt termini, m’agradaria desitjar-vos a tots els amics i amigues que em visiteu un bon estiu i unes millors vacances, que de maldecaps cadascú ja en tenim prou!

Salut i força!

I don't believe in God, I believe in Billy Wilder ...

Va ser l’any 1994 quan li van donar l’Óscar a Fernando Trueba per la pel·lícula “Belle Époque”. A l’hora dels agraïments, Trueba, no sabem si simulant una gran originalitat o que veritablement li va passar pel cap en eixe instant una brillant dedicatòria, va dir que ell no creia en Déu, que ell creia amb Billy Wilder. Al matí següent, el director madrileny va afirmar sense cap rubor que li acabava de trucar per telèfon el mateix Wilder i que es va dirigir a ell com “God’s speaking”, una cosa així com, “Déu a l’aparell”.

Esta introducció, a banda de les consideracions que es puguen fer, de la frivolitat dels comentaris o fins i tot de la mateixa supèrbia d’alguna de les dues parts, m’ha vingut a la ment perquè hui mateix duc un dia especialment dedicat a la lectura de vàries cites i frases cèlebres, sinó vos ho creieu pregunteu-li-ho a una amiga meua amb la que hui m'he creuat diversos e-mails amb esta qüestió de fons. De totes les que hui he descobert, per a mi la millor de totes és precisament una que he llegit del director nascut a Viena però amb passaport nord-americà, el gran Billy Wilder.

La frase en qüestió diu el següent: “Algunes persones solament guinyen els ulls per a poder apuntar millor”.

No em negareu que la frase és magnífica i verdaderament reveladora i aclaridora per als temps actuals. Afecta bàsicament a les relacions socials humanes i podria passar perfectament com una metàfora de la hipocresia humana. Alerta doncs, amb tots aquells que apareixen de la nit al matí a fer-vos palmades a l’esquena, poden dur les seues urpes amagades i esgarrar-vos la pell en qualsevol descuit que tingueu. De fet l'aforisme que a mi més m’agrada el va dir el filòsof Hobbes: “L’home és un llop per al mateix home”. Tot siga per a no deixar de banda la idea del llop i la manada!

El poder del llop prové de la força de la manada ...

Amb esta frase de Rudyart Kipling es podria resumir l’esforç i la lluita mantinguda per part del poble de Bocairent vers la poderosa ordre monàstica, que ja no escolàstica, dels Agustins. A la fi s’ha signat, amb diners per davant això si, l’escriptura de compra-venda del Monestir de la Mare de Déu dels Dolors i dels Sants Reis Mags, la Parròquia ha comprat el que era seu, el que li pertanyia des de segles abans i que per avatars del destí perdé "legalment" però no espiritualment ...

Lamentablement la frase de les Sagrades Escriptures de “donar a Déu el que és de Déu i al Caesar el que és del Caesar” ha perdut el seu significat, s’ha fos amb el mercantilisme dels temps que corren hui en dia. De la frase anterior ha quedat clar que en l’actualitat els diners són el “primus inter pares”.

Dimarts passat, Panellet dels Estudiants, l’Arquebisbe de València, Monsenyor García Gasco, deia a la seua homilia en la missa en acció de gràcies que no hi havia vencedors ni vençuts i que ara tot girava al voltant de la cerca del bé comú; jo en canvi discrepe, la Fe de la gent del poble ha eixit perdent; en una disputa entre cristians no guanya ningú, perd el poble cristià i perd sobretot la Cúria i els seus oscurs cercles de poder.

I per això la frase del llop i la manada. S’ha fet un primer pas molt important però, la manada està vella i cansada, fan falta nous cadells que aporten sàvia nova a la manada, renovades forces, idees innovadores, un plus més d’energia. A la fi, conta la llegenda que Roma, la “Princeps Urbis”, la casa de Pere el Pescador, el fanal del món cristià, li deu el seu naixement a la llet d’una lloba!

"Simó, damunt d'esta pedra edificaràs la meua Església", el que no pensava mai Jesucrist és que eixa Església acabaria petrificant els cors dels fidels! Fan falta doncs, nous picapedrers i noves xàrcies de pesca. Que així siga.

Fem entre tots bona la frase "tota pedra fa paret"!

OH TEMPS, QUÍNA MALA "FOLLA" TENS!

Duem unes setmanes d'efemèride en efemèride. Vaig començar els escrits d'este bloc celebrant els trenta anys de l'estrena als EE.UU. de l'Episode IV d'Star Wars; fa dues setmanes sonava en totes les ràdio-fòrmules la cançó "With or Without You" d'U2 ja que s'acomplien vint anys de la publicació del mític àlbum del grup irlandès "The Joshua Tree"; i el dissabte la primera cadena de TVE emetia després de dinar "E.T." per commemorar els vint-i-cinc anys de la seua estrena i tot açò viscut en primera persona. I jo que em creia un jovent!

Ara bé, la frase que més em va deixar "xafat" i pensatiu fou escoltar de boca d'un xiquet una frase en aparença totalment inòcua. Vos pose en situació, anava camí del Bar Sur per la "Ronda Sur" acompanyat per fill major del meu amic Camarasa; estàvem retrassats de la resta dels companys de sopar perquè al nano li va caure 1 Euro al terra i ens va costar un poc trobar-lo i quan per fi el vam trobar, Joanet innocentment va i em solta: "Paco, saps què? Hui és el meu "cumple", ja tinc 7 anys". Aquesta frase em va deixar trasbalsat perquè significava que els seus pares duien ja 9 anys casats i recorde com si fos ahir eixa boda ... 1998! El meu últim any de carrera!

Els pas del temps, eixe monstre que ho fagocita tot, ja està devorant-me, devorant-nos! I el que és pitjor, fent una ullada enrere vaig sentir angoixa pel vèrtig; inventariant la meua vida vaig comprobar que està buida, totalment inconsistent, etèrea ...

Em direu raro però la meua vida només em fa pensar que tot temps passat fou millor! Una cosa similar em va ocórrer el passat cap d'any, però vaig creure vore una baixada anímica pel dia del que es tractava, però ara comprobe que n'era un símptoma ...

El futur no sé el que em depararà, mes no crec que tinga preparades per a mi moltes emocions i vivències dignes de contar als nets ... El més emocionant en els últims dies fou compartir unes hores amb uns vells companys i amics de futbol, els "fenómenos" d'Alça l'Aleta que damunt enguany acompleixen ... 19 anys! No és cap menyspreu, estigueu tranquils, em vareu fer molt de bé, em vaig tornar a sentir un "ésser útil" i vos ho assegure, la meua vida necessita d'estos moments, moltes gràcies!

SIMPATHY FOR THE DEVIL

Els Rolling Stones estan de gira per Espanya després de la suspensió dels concerts de l’any passat i com era d’esperar, esta sent tot un èxit. Una summa de més de 200 anys damunt de l’escenari i l’esperit rebel i juvenil intacte. Simpathy for the Devil, Angie, Street Fighting Man, Satisfaction, Brown Sugar, Paint it Black, Honky Town Women ... continuen sonant igual de bé com el primer dia. I a què ve tot açò? Doncs resulta que en este món cadascú és lliure de fer el que vulga però sense creuar la línia de la mala folla. Els Rolling han segut i són el paradigma del desenfreny, han fet i provat de tot, però han canalitzat des de fa quasi 50 anys tots els seus excessos cap a la música, creant art, provocant tota classe de sensacions i reaccions, però sense tocar-nos els collons.

Napoleó va dir que el món estava farcit de lladres en llibertat, estos lladres són totes aquelles persones que ens roben el nostre temps ... I tenia raó. No puc suportar que qualsevol em robe el meu escàs temps lliure, el meu temps és or i el bé més preuat de la meua vida, per tant, valga este article com avís per a navegants. No em valen les excuses del tipus, “Ie nano, perdona, és que anava ratllat fins el cul”. A mi això no em val, per a mi com si li peguen a la coca o a la heroïna, practiquen la zoofília, se la matxaquen amb dues pedres o s’esnifen les cendres de son pare, com l’amic Keith Richards, però si volen fer-me perdre el meu temps, com diuen els majors, a mi de vostè i a unes passes de distància i amb cita prèvia o una altra vegada traure la meua espasa làser i rodaran caps.

Mentrestant ... llarga vida a Ses Satàniques Majestats!

I Can get no ... Satisfaction!

P.D.- Allò de rodar caps, amb sentit metafòric, no vull més mals rotllos, tothom sap que la meua arma és la paraula i l’oratòria i puc ser molt perillós parlant!