És alguna cosa mística, antropològicament digna d’estudi. quan arriba el Panellet dels Moros Marinos es respira per Bocairent un bon rotllo difícilment de trobar al llarg de la resta de l’any. Tothom està content, hi ha expectació, bullici i alegria. Tot és positivisme, els pensaments negatius no tenen cabuda dintre d’aquesta finestra espai- temporal que s’obri solament per unes hores a l’any ...
És com una tradició antropològicament ancestral; els masets tenen més assistència als còmpuls del que és habitual i cap a las 00:30 hores la gent i els festers de a peu ocupen els seus llocs a les voreres per escoltar la rutilant melodia de la marxa mora i la desfilada dels vaixells mariners … Darrere l’última banda de música (n'eixiren tres!) els matrimonis agafats dels “brassillo” acompanyen als festers fins passar l’Arc, tot per escoltar i presenciar l’acte del “Marinero” que si no em va fallar la vista (que no seria res gens extrany) el va cantar Pascual Agulló. Quan acaben, sona “La Manguera” i tots carrer de San Agustí cap amunt.
Els “altres” festers fem temps en qualsevol dels garitos de les rodalies de la Plaça i … una ullada ràpida i nerviosa al rellotge … són quasi les 2 del matí. És l'hora.
El maset dels Moros Marinos és a eixes hores, com vos ho diria? En fi, hi ha que viure-ho, jo ho definiria com el “Planeta Marinos”. No tinc paraules, qui no ho conega de primera mà que s’acoste per allí. Qualsevol paregut amb la realitat és pura coincidència …
I allí dins tot el món reunit, bevent, fumant, xarrant, ballant … de puta mare per a que anar amb tonteries. Ningú se sent estrany allí tot són risses, encaixades de mà, petons, tocades d’esquena i algun que altre “abrazo festero”.
Una xicoteta representació ...
Després de proveir-nos del suficient nombre de tiquets per a fer-se cubates ja estàvem preparats i llestos per a “tirar del carro” ...
Germans de sang (RH 0-) ...
La cosa va durar fins a les 5 de la matinada, i no és que fora distint a altres anys perquè sempre ve sent el mateix però ... és que esta rutina és meravellosa!
Això si, érem tots/es els que estàvem (fins i tot mon ami Juanito el Ventero!) però no estaven tots/es els que són ...
Després, els que quedàvem amb ganes de més marxa ens dirigírem fins el Tram després de fer una “gincana” per poder arribar ja que hi havia que travessar les que ja són eternes obres del carrer de l’Avenida.
En el Tram
El que quedava de nit és sabut per tot el món, suportar una música infernal i decrèpita fins a les tantes i per distraure’s a pegar-li al reportatge fotogràfic!
Don't worry, be happy!
4 comentaris:
Realment tens raó. Pujar als Marinos s´ha convertit en una liturgia a la que no podem escapar, i que ens encanta
Lo mismo digo!! Y ahí estarem año tras año!! (esperemos...)
Esta foto es buenisima!!! ya te lo dije en su mnto, refleja el "soy feliz" al 100%. Muy buena!!!
Ya te he env el resto x mail.
Jo també espere la resta, 1 per mail i les altres...com siga. Jo també vull publicar algo sobre el panellet. Després escric més. Me'n vaig al curro.
M'han encantat les fotos...són genials com tot el que feu. M'ha fet moltíssima il·lusió, quasi em podia imaginar estar ahí amb vosaltres. M'imagine a la meua colla, a la de Blasco, Ferrero, etc, als Fadrins, als Morlaks, als granaders, la Llorca, Yol, etc...Espere un reportatge igual per al proper panellet, abans jo us escriuré des de St Diego, me'n vaig el 21 o 22 de novembre. Per cert, han anunciat neu per demà...
Publica un comentari a l'entrada