Duc uns dies “pacífic” i “benèvol”, sense moltes idees ni cap personatge al que criticar. Hui fa un típic dia de novembre, gris, trist i amb fred. És una bona excusa per a contar una història vella, trista i alhora emocionant. Crec que ha arribat el moment de parlar novament de futbol i més concretament d’un geni oblidat però generós i entranyable. Vos vaig a parlar un poc de la vida i “miracles” de Don Guillermo Gorostiza Paredes.Per als apassionats del futbol, la seua gent i la seua història és de sobra coneguda la biografia del probablement més gran extrem de la història, el genial brasiler Garrincha. Aquell menudet jugador i de peculiar morfologia, tísic i marcat per la pallola va morir en la més absoluta indigència víctima de la tuberculosi i la seua addicció a l’alcohol. No era un cas aïllat, era una vida i mort quasi calcada a una ocorreguda algunes dècades enrere ...
Gorostiza va nàixer a Santurtzi el 15 de febrer de 1909. El seu primer equip fou l’històric Arenas Club de Getxo on jugava de davanter. Amb vint anys ingressà a l’Athletic Club de Bilbao on de seguida es va fer l’amo de la banda esquerra de San Mamés fins el 1940. Amb els “lleons” va guanyar 4 Lligues, 4 Copes d’Espanya i 2 trofeus Pichichi marcant 19 gols la temporada 1929-30 i 12 en la 1931-32. Havia nascut un mite, una de les tres grans “G” del futbol espanyol, junt a “Piru” Gainza i Paco Gento. Tots tres, extrems esquerra.
Acabada la Guerra Civil Espanyola i amb 31 anys, l’Athlètic li dona la baixa, és massa vell per a continuar jugant amb l’elit ... fitxa pel València C.F. ... i ... guanya amb els de Mestalla 2 Lligues i una Copa formant part de la mítica “Davantera Elèctrica” junt a Epi, Amadeo, Mundo i Asensi. A més a més, és el jugador que anota el gol 500 del VCF a la Primera divisió. A València va rebre el malnom de “la bala roja” per les seues actuacions amb la selecció. Curiosament era l’única persona a Espanya que amb eixe sobrenom de “roja” no anava a la presó ...
Epi, Amadeo, Mundo, Asensi i Gorostiza ... la Davantera Elèctrica!
Però a València, apart del futbol també era conegut per la seua vida dissoluta, les borratxeres i festivals ... l’alcohol s’apoderà de la seua ànima. Més d’una vegada Don Luis Casanova, el gran pare del valencianisme, li va traure les castanyes del foc ... i del calabós! Donant la cara per ell i el que no és la cara. Així i tot, Guillermo era considerat com un troç de pa, una gran persona, quasi més gran que la seua faceta de jugador. Un diumenge a Sevilla, va aparèixer 1 hora abans del partit als vestidors del camp de Nervión amb una considerable càrrega etílica al cos. Havia estat tota la nit de “farra”. L’entrenador tot enutjat l’envia a la grada. Gorostiza parla amb “son pare” Luis Casanova i li prega que intercedeisca davant el míster que no el defraudarà. I com que “donde hay patrón no manda marinero” Gorostiza juga, el VCF guanya i ell es marca el millor partit com a valencianista firmant un hat-trick. Dies després de la gesta, Luis Casanova li regala al seu “fillol” una pitillera de plata.
A partir de 1946 comença a arrastrar la seua fama per camps de Tercera per poder-se pagar alguna que altra bufera ...
En total, va jugar 257 partits en Primera divisió marcant 185 gols! Amb la Selecció Espanyola va jugar 19 partits; entre ells destaca la participació al Mundial d’Itàlia 1934. Amb Espanya sols va anotar 2 gols.
El 23 d’agost de 1966 va morir al Sanatorio de Tuberculosos de Santa María en la més absoluta pobresa, indigència i abandó. Es conta que havia perdut les capacitats mentals, que no parlava ni reconeixia ni recordava res del seu passat gloriós. Però, quan les monges estaven canviant els llençols del llit que hores abans havia ocupat el cos sense vida de la Bala Roja van trobar dins del coixí amagada una pitillera de plata amb la següent inscripció: “Al mejor extremo izquierdo del mundo de todos los tiempos”.
Gorostiza “in memoriam”, allí on estigues. Cor de lleó, ànima de rata penada!
